dimarts, 22 d’abril de 2014

SANTA LLOCAIA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem és la expressió habitual que utilitzem per designar els llocs que anem a conèixer del nostre país, però en aquesta ocasió he de posar: ens meravellàvem en arribar a l’església de Santa Llocaia i el petit nucli d’edificis que la rodeja. Sigui un estat interior personal, sigui la bellesa que ens envoltava, ens va fer oblidar moltes de les circumstancies actuals d’aquest món.

 
Santa Llocaia (143 h. 2009) comprèn una gran part de la vall del torrent de Lluç, del puig d’Estaca (2.059 m. alt) fins més avall del mas Concellabre (segle XII). A ponent hi ha el barri de les Cases d’Amunt i el llogaret de Lluç,; al N, el poble de Palau. 

A tramuntana, hi ha l’aeròdrom de Santa Llocaia (Centre de Vol a Muntanya), vora de la serra de Concellabre. La N-116 passa per Santa Llocaia, així com també ho fa el tren Groc. 

En Santa Llocaia els Keretanis va deixar petjada durant el segle V aC. Desprès els romans, que van envair la Cerdanya el 121 aC, però no s'ha trobat cap vestigi. S'haurà d'esperar a l'arribada dels Carolingis l'any 811 per que comenci la història del poble, el que explica que l’origen del poble només sigui d'època cristiana. 

Surt esmentada en l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell. Antigament, el lloc s’anomenava Darnacollecta o Dornaculeta, però ja al s. XI surt citat com a Santa Llocaia en relació a la santa de la parròquia.  

La senyoria va pertànyer als comtes de Cerdanya, i després als reis catalans. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa).  

En 1359 el rei de Catalunya i d'Aragó va fer executar un cens en tot el seu regne. En el de la Cerdanya, el lloc anomenat Santa Locaye e la perroquia tenia censats 19 fogars, amb una unes 120 persones. Aquest document, un fogatge, és el cens més antic que es coneix. 

El diccionari Alcover-Moll en la consulta etimològica només en dona aquesta definició.: del nom de santa Leocadia. 

El patronatge, conegut ja des del 1034, de Santa Llocaia (Sante Léocadie en francès) a aquesta vila és, fins a cert punt, xocant. La santa va morir martiritzada a Toledo el segle IV, però la ciutat castellana no va ser conquerida als musulmans fins al 1085. Això evidencia un curiós lligam entre el centre de la península i aquest poble perdut en el Pirineu. Potser per la mateixa raó, els atributs que la santa presenta en la seva versió toledana (la corona del martiri i la creu, símbol del miracle que se li atribueix) són diferents ací: la corona del martiri, igualment, i -en una versió única en la iconografia de santa Llocaia- un llibre. 

El temple revela la seva llarga història amb tota una varietat d'estils artístics. El primer romànic apareix amb la porta meridional (actualment tapiada), ornada amb un doble arc de dovelles. Aquesta església va ser re-emmarcada ja que es va reemplaçar la teulada per una volta de pedra, per la qual cosa es van ampliar els canalons de les parets. Però llavors, com era costum, es feia la contenció afegint arcs interiors en paral·lel. En Santa Llocaia es van eixamplar en bloc, el que va fer cada arc el suficientment profund perquè tingués una capella. 

Però les successives modificacions, com l'aixecament d'un campanar, l'obertura de la porta oest, la maldestra instal·lació de la sagristia, els retocs a les parets per encabir-hi els retaules i finalment la construcció d'un cor elevat han desfigurat la construcció romànica inicial. 

Les obres artístiques conservades, encara que antigues, ja són força posteriors. En primer lloc, el retaule de la Mare de Déu, obra del 1576 del tolosà Antoine Peytavi. D'uns anys després, el 1607, és el retaule dels sants Joans, una mostra de l'estil renaixentista. Una escultura central de sant Joan Baptista és envoltada per diverses pintures: una el mostra en la infantesa jugant amb el seu cosí Jesús sota l'atenta mirada de la Sagrada Família; una altra el representa asceta del desert batejant Jesús. Una altra imatge és de sant Joan Evangelista, patint el martiri de l'oli bullent. A la predel·la es pot veure sant Ramon de Penyafort unint Sóller i Barcelona amb la capa fent de barca i el bastó de pal; sorprenentment, el sant penedesenc havia estat canonitzat el 1601, només sis anys abans d'aquest retaule. 

El retaule de l'altar major és d'estil barroc. Un incendi a mitjans del segle XX féu se'l reconstruís variant l'ordre de les imatges preexistents, i en l'actualitat mostra en la part de dalt Déu Pare dessobre d'una marededéu dempeus amb les mans unides; per dessota, un rengle amb les imatges -d'esquerra a dreta- de sant Josep, santa Llocaia i l'àngel guardià. 

Un nou estil artístic, aquest del segle XVIII, és el rococó del retaule de l'àngel guardià, que en l'actualitat ocupa la imatge de sant Francesc Xavier que hom llevà de l'altar major després de l'incendi esmentat. També hi és representada la Mare de Déu dels Dolors, tan vinculada a l'art de la contra-reforma. 

El segle XIX no és molt prolífic en l'art sagrat cerdà, però també és representat a Santa Llocaia, que conserva els retaules de Sant Sebastià, datat al 1805 i el de Sant Mateu, del 1850. A la part posterior de l'església, un banc de fusta del 1851 encara porta les inicials del donant, Mateu Riu. 

 
El cor està decorat amb una curiosa rodella de campanetes, un instrument musical conservat únicament a Catalunya, de nou campanetes. Es fa sonar en el Glòria i el Credo de les grans festes, i també subratlla el repic de les campanes tocant a Glòria el Dissabte Sant. La rodella, de fusta i creuada per quatre barrots, fa 62 cm de diàmetre i té 6,8 cm de gruix; i el centre, en forma de roda de carretó, és octogonal amb costats de 9 cm. Pintada de vermell i amb dibuixos de gossos, hom hi ha volgut veure una referència a la família Cadell, tan vinculada als Pirineus catalans. 

Hom pot visitar-hi el Musée de Cerdagne, de caire etnogràfic, localitzat en l’adient marc del Mas de Cal Mateu, antiga seu del veguer. Un element etnogràfic curiós i recuperat és el conreu de vinya per a l’elaboració artesanal de vi, que és una de les de més altitud (1300 m.) d’Europa. Al setembre es fa una bonica festa on es subhasten les ampolles de l’any, ja que la producció és molt petita i s’ha convertit en vi de col·leccionista. 

Un lloc bonic de veritat amb l’ajuntament, unes antigues construccions i el bell jardí amb arbres i de gespa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada