L’església
del monestir de Camprodon, únic element que ens ha pervingut de l’antic cenobi,
es troba a la vila de Dalt, a la dreta del Ritort i al peu de la Costinyola,
vers el cantó que dóna al coll d’Ares.
La
vall de Llandrius o “valle Landarese”,
com era anomenada aquesta vall, abans de l’erecció de l’església i més tard
monestir, formava part del comtat de Besalú i com tal era organitzada, abans
que el comte Guifré el Pelós emprengués la restauració i organització de les
valls ripolleses, pròpiament dites, l’any 879.
En
un alou d’aquesta vall anomenada Camp-rodó uns habitants de la vall hi
aixecaren una església sota l’advocació de Sant Pere, que el 27 de novembre de
l’any 904 consagrà el bisbe de Girona Servusdei, i la dotà amb els delmes i
primícies de les viles rurals de Taulat, Puig-de-francó, Magrinyà, Freixenet,
Porreres, Segúries, Creixenturri i Paradella. (algunes de les quals
subsisteixen com a masos, i altres més tard parròquies independents).
Fou
en aquesta església que el comte Guifré II de Besalú. que succeí al seu pare
Miró I el Jove i fou comte de Besalú entre els anys 927 i 957, hi decidí la
fundació d’un monestir en data imprecisa, que cal situar entre els anys 949 i
950.
Per
dur a terme aquesta fundació calgué al comte obtenir del bisbe de Girona la
possessió de l’església, cosa que féu segurament l’any 948, quan permutà amb el
bisbe Gotmar de Girona l’església de Sant Pere de Camprodon a canvi de 1000
sous i de diversos alous a Figueres, al comtat de Besalú i altres llocs.
Segons
la tradició, el monestir fou iniciat per monjos vinguts del cenobi de Ripoll i
presidits per l’abat Laufred, que altres documents anomenen Jaufred, i fou
dotat pel comte i altres magnats amb importants béns, entre els quals la
parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, Puigfrancor amb els seus termes i altres
alous esparsos pel comtat de Besalú, el Vallespir i el Conflent, com consta en
el diploma del rei dels francs Lluís IV d’Ultramar, que el 952 confirmà les
dotacions i els privilegis del monestir. També el rei franc li concedí la
immunitat i el dret de lliure elecció de l’abat, d’acord amb l’ordre de Sant
Benet.
Tot
seguit el monestir conegué una forta expansió religiosa i patrimonial i
esdevingué el tercer gran cenobi ripollès, després de Ripoll i Sant Joan de les
Abadesses. Una butlla del papa Benet VIII del 1017 ja dóna una llarga llista de
béns, entre els quals l’església de Santa Maria, nova parròquia dels habitants
entorn del monestir, i d’altres a Llanars, Vilallonga, Beget, Bolòs, Albet, la
Vall de Bianya, Pruneres, Tortellà, Argelaguer, Montagut, Romanyà, Pi i Saorra
de Conflent, Llo de Cerdanya, Palaldà i Vernet del Vallespir, Peralada, etc., a
més de molins, drets de pesca i pastura, i fargues. El nombre de comunitaris
passà dels 17 inicials a 25 al principi del segle XII.
Durant
molts anys es fan noves deixes al monestir per part de comtes i senyors com
Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda, pares del bisbe Oliba. L’erudit comte- bisbe Miró de Besalú,
no solament va fer donacions al monestir si no que intervé amb el consell del
seu germà Oliba Cabreta en la elecció de Dodó com nou abat de Sant Pere.
A
principi del segle XI, en data desconeguda, puix el primer document que en fa
esment és del any 1017, els monjos erigiren prop del monestir una església
dedicada a Santa Maria perquè servís de parròquia al grup de famílies que
vivien a redós del monestir o a les pagesies de la vall.
El
1078 fou unit a l’abadia de Moissac, filial directa de Cluny, i els seus
visitadors imposaren els costums i la disciplina cluniacencs, però a la llarga
aquesta subjecció es féu carregosa i el monestir lluità per deslliurar-se'n des
del principi del segle XV, cosa que aconseguí el 1461, quan la comunitat només
tenia 12 monjos.
És
curiós que tot dependre Camprodon d’un
monestir afiliat del Cluny, l’església consagrada 13 de novembre de 1169 pel
bisbe de Girona Guillem de Monells, l’actual, té una estructura molt simple.
El
1592 el papa li uní els priorats de Santa Maria de Ridaura i de Sant Joan les
Fonts, cases sense cap empenta renovadora. El 1835, al moment de l’exclaustració,
només tenia 5 monjos i l’abat.
Té
una planta de creu llatina amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals de
la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del
transsepte; la volta és d’arc apuntat, reforçada per arcs torals, i sobre el
creuer s’alça una cúpula, revestida exteriorment d’una llanterna octagonal, que
fa de base al campanar, de dos pisos, amb elegants obertures en cada pis.
Abandonat
del 1835 al 1896 (la residència monacal es destinà a col·legi de monges i s’hi
traslladà l’hospital, aquest darrer any els arquitectes Elies Rogent i Francesc
de P. del Villar feren un pla de restauració, i se'n consolidà alguna part, a
càrrec de l’arquitecte Antoni Serrallach, però l’obra total i definitiva de
restauració fou duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell l’any 1932.
Moltes
coses han succeït en el transcurs dels segles en aquesta església, ja que els
anys no passen en va. La documentació és amplíssima però crec seria un error
voler transcriure-ho tot.
Voldria
si alguna vegada m’assabento veure-la per dintre ja que ha de ser molt
interessant conèixer-la.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada