divendres, 13 de novembre de 2015

SANT PERE DE CAMPRODON. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

L’església del monestir de Camprodon, únic element que ens ha pervingut de l’antic cenobi, es troba a la vila de Dalt, a la dreta del Ritort i al peu de la Costinyola, vers el cantó que dóna al coll d’Ares.

 
Sant Pere de Camprodon és el tercer monestir de les terres ripolleses, després de Santa Maria de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses.  

La vall de Llandrius o “valle Landarese”, com era anomenada aquesta vall, abans de l’erecció de l’església i més tard monestir, formava part del comtat de Besalú i com tal era organitzada, abans que el comte Guifré el Pelós emprengués la restauració i organització de les valls ripolleses, pròpiament dites, l’any 879.  

En un alou d’aquesta vall anomenada Camp-rodó uns habitants de la vall hi aixecaren una església sota l’advocació de Sant Pere, que el 27 de novembre de l’any 904 consagrà el bisbe de Girona Servusdei, i la dotà amb els delmes i primícies de les viles rurals de Taulat, Puig-de-francó, Magrinyà, Freixenet, Porreres, Segúries, Creixenturri i Paradella. (algunes de les quals subsisteixen com a masos, i altres més tard parròquies independents).  

Fou en aquesta església que el comte Guifré II de Besalú. que succeí al seu pare Miró I el Jove i fou comte de Besalú entre els anys 927 i 957, hi decidí la fundació d’un monestir en data imprecisa, que cal situar entre els anys 949 i 950.

Per dur a terme aquesta fundació calgué al comte obtenir del bisbe de Girona la possessió de l’església, cosa que féu segurament l’any 948, quan permutà amb el bisbe Gotmar de Girona l’església de Sant Pere de Camprodon a canvi de 1000 sous i de diversos alous a Figueres, al comtat de Besalú i altres llocs. 

Segons la tradició, el monestir fou iniciat per monjos vinguts del cenobi de Ripoll i presidits per l’abat Laufred, que altres documents anomenen Jaufred, i fou dotat pel comte i altres magnats amb importants béns, entre els quals la parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri, Puigfrancor amb els seus termes i altres alous esparsos pel comtat de Besalú, el Vallespir i el Conflent, com consta en el diploma del rei dels francs Lluís IV d’Ultramar, que el 952 confirmà les dotacions i els privilegis del monestir. També el rei franc li concedí la immunitat i el dret de lliure elecció de l’abat, d’acord amb l’ordre de Sant Benet.   

 
Tot seguit el monestir conegué una forta expansió religiosa i patrimonial i esdevingué el tercer gran cenobi ripollès, després de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Una butlla del papa Benet VIII del 1017 ja dóna una llarga llista de béns, entre els quals l’església de Santa Maria, nova parròquia dels habitants entorn del monestir, i d’altres a Llanars, Vilallonga, Beget, Bolòs, Albet, la Vall de Bianya, Pruneres, Tortellà, Argelaguer, Montagut, Romanyà, Pi i Saorra de Conflent, Llo de Cerdanya, Palaldà i Vernet del Vallespir, Peralada, etc., a més de molins, drets de pesca i pastura, i fargues. El nombre de comunitaris passà dels 17 inicials a 25 al principi del segle XII. 

Durant molts anys es fan noves deixes al monestir per part de comtes i senyors com Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda, pares del bisbe Oliba. L’erudit comte- bisbe Miró de Besalú, no solament va fer donacions al monestir si no que intervé amb el consell del seu germà Oliba Cabreta en la elecció de Dodó com nou abat de Sant Pere.
 
A principi del segle XI, en data desconeguda, puix el primer document que en fa esment és del any 1017, els monjos erigiren prop del monestir una església dedicada a Santa Maria perquè servís de parròquia al grup de famílies que vivien a redós del monestir o a les pagesies de la vall.  

El 1078 fou unit a l’abadia de Moissac, filial directa de Cluny, i els seus visitadors imposaren els costums i la disciplina cluniacencs, però a la llarga aquesta subjecció es féu carregosa i el monestir lluità per deslliurar-se'n des del principi del segle XV, cosa que aconseguí el 1461, quan la comunitat només tenia 12 monjos.  

És curiós  que tot dependre Camprodon d’un monestir afiliat del Cluny, l’església consagrada 13 de novembre de 1169 pel bisbe de Girona Guillem de Monells, l’actual, té una estructura molt simple. 

El 1592 el papa li uní els priorats de Santa Maria de Ridaura i de Sant Joan les Fonts, cases sense cap empenta renovadora. El 1835, al moment de l’exclaustració, només tenia 5 monjos i l’abat. 
 

Té una planta de creu llatina amb cinc absis quadrats, el més gran dels quals de la mateixa amplada de la nau, i els dos de cada costat oberts als braços del transsepte; la volta és d’arc apuntat, reforçada per arcs torals, i sobre el creuer s’alça una cúpula, revestida exteriorment d’una llanterna octagonal, que fa de base al campanar, de dos pisos, amb elegants obertures en cada pis. 

Abandonat del 1835 al 1896 (la residència monacal es destinà a col·legi de monges i s’hi traslladà l’hospital, aquest darrer any els arquitectes Elies Rogent i Francesc de P. del Villar feren un pla de restauració, i se'n consolidà alguna part, a càrrec de l’arquitecte Antoni Serrallach, però l’obra total i definitiva de restauració fou duta a terme per l’arquitecte Jeroni Martorell l’any 1932. 

Moltes coses han succeït en el transcurs dels segles en aquesta església, ja que els anys no passen en va. La documentació és amplíssima però crec seria un error voler transcriure-ho tot. 

Voldria si alguna vegada m’assabento veure-la per dintre ja que ha de ser molt interessant conèixer-la.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada