La
nostra sortida ens va portar a la Catalunya-Nord. També ens agrada i força
voltar pels llocs que van formar part de la nostra terra. La nostra excursió va
fer-nos conèixer el poble d’Évol.
El
poble d'Èvol havia estat un
municipi nord-català del Conflent, que fou fusionat amb Oleta el 1827 per crear
el municipi d'Oleta i Èvol. De resultes de la Revolució Francesa, durant un
període de temps Èvol esdevingué municipi independent.
Les
cases, de pedra, tenen teulades de pissarra. Aquest poble pertany a
l'associació “Els pobles més bonics de França”.
Està
situat a 800 metres d'altitud, sobre la riba del riu del mateix nom, afluent
del Tet, a les Garrotxes del Conflent.
Al
nord del poble hi trobem les ruïnes del castell d'Èvol, del què només en resta
una torre en bon estat i trossos de les parets; va ser construït el 1260 per
Guillem de So. En crear-se el vescomtat d'Èvol el 1337, el castell n'esdevingué
la seu.
A
la recerca etimològica el diicionari Alciver-Moll en dóna aquesta definició.:
del llatí ebŭlu, mat. sign. No gaire convençut copi també la resposta donada al
nom.: Planta caprifoliàcia de l'espècie Sambucus ebulus, que té el tronc
de 0'80 a 1'50 m. d'alçària, acanalat, ramós, les fulles pinnades de set a nou
segments ovals, allançats i serrats, flors blanques en cima trífida i plana,
fruit en forma de baia negra; cast. yezgo, sauquíllo. Podia ser un concepte referent a les plantes
que principalment formen o formaven part de la seva flora.
A
la part més alta del poble d’Évol és situada l’església de Sant Andreu.
Malgrat
que per la seva arquitectura és indubtable que aquesta església fou construïda
al segle XI, el primer esment documental és molt tardà, de l’any 1347, quan
Guillem Fabre, comerciant de Vilafranca, llegà a Sant Andreu d’Évol 5 sous. Aquesta
església va ser la parròquia del terme fins a principi del segle XVII, en que
es desplaça a l’església de Santa Maria d’Oleta, al peu del camí ral.
Es tracta d’una església de l’inici del segle XI. És de nau única, amb una ampla capçalera, exteriorment semicircular, la qual presenta interiorment dues absidioles, dispositiu de simbolisme trinitari. La porta del temple, com de costum, s’obre al mur sud.
L’absis
presenta a l’exterior una peculiar decoració d’arcuacions llombardes entre
lesenes que no segueixen el ritme habitual de les formes llombardes. La
decoració amb arcuacions es repeteix al primer pis del campanar de planta
quadrada adossat a migdia de l’absis i posteriorment modificat en la seva part
superior.
Al
canto nord de la nau hi ha oberta la
capella del Roser, del 1723. Hi ha també construïda una sagristia a l’angle del
campanar i l’absis.
L’església
de Sant Andreu d’Évol representa de manera clara el procés d’implantació de les
formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda de principi del
segle XI. És en aquest sentit que hem de comprendre la curiosa i irregular disposició
de la decoració absidal.
L’estructura interior presenta una singular concepció de l’absis, amb dues absidioles, que és pot entendre com a tímids reflexos del tipus d’absis complex de Sant Serni de Tavèrnoles.
Aquesta
sensació d’arcaisme, d’estil imitat de la capçalera s’estén també al campanar
de planta baixa formant un sòcol ressaltat amb relació als paraments superiors.
Cal destacar la manca quasi absoluta de finestres en la seva alçada. Fa pensar
en la tradició dels campanars anteriors al segle XI.
La
importància de l’església en època medieval i posteriorment s’evidencia per les
nombroses peces d’art que conserva. Una d’aquestes obres d’art és un retaule renaixentista de Nostra Senyora del
Roser (1578-80), amb tabernacle gòtic pintat, datat del 1555. L’altre un
notable retaule gòtic dedicat a sant Joan Baptista, pintat pel Mestre de
Rosselló abans de 1413, que Guillem de So (mort el 1428), vescomte d’Évol, féu
fer per a la seva residència de la Bastida i que prové de l’antiga capella.
També hi ha dos retaules del segle del segle XVIII, un dedicat a Sant Andreu i l’altre a Crist en la creu. També pot admirar-se una imatge de la Mare de Déu de tradició romànica del segle XII. La imatge és de fusta policromada però l’Infant, que havia damunt dels genolls de la Verge, desgraciadament a desaparegut.
L’església
fou declarada monument històric el 25 de març de 1943.
Vam
visitar el bonic poble, però sempre queden coses a veure. Quan cerques dades les
valores i les aprecies més. Per tant, hem de tornar a recórrer els seus
carrers.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada