dilluns, 22 de febrer de 2016

SANT ANDREU D’ÉVOL. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

La nostra sortida ens va portar a la Catalunya-Nord. També ens agrada i força voltar pels llocs que van formar part de la nostra terra. La nostra excursió va fer-nos conèixer el poble d’Évol.

 
Curiosament en la recerca de dades em surt tan Évol com Èvol, suposo que potser és la diferencia entre la forma de pronunciar l’idioma occità i català.

El poble d'Èvol havia estat un municipi nord-català del Conflent, que fou fusionat amb Oleta el 1827 per crear el municipi d'Oleta i Èvol. De resultes de la Revolució Francesa, durant un període de temps Èvol esdevingué municipi independent.
 
Les cases, de pedra, tenen teulades de pissarra. Aquest poble pertany a l'associació “Els pobles més bonics de França”.  

Està situat a 800 metres d'altitud, sobre la riba del riu del mateix nom, afluent del Tet, a les Garrotxes del Conflent 
 
Al nord del poble hi trobem les ruïnes del castell d'Èvol, del què només en resta una torre en bon estat i trossos de les parets; va ser construït el 1260 per Guillem de So. En crear-se el vescomtat d'Èvol el 1337, el castell n'esdevingué la seu. 
 

A la recerca etimològica el diicionari Alciver-Moll en dóna aquesta definició.: del llatí ebŭlu, mat. sign. No gaire convençut copi també la resposta donada al nom.: Planta caprifoliàcia de l'espècie Sambucus ebulus, que té el tronc de 0'80 a 1'50 m. d'alçària, acanalat, ramós, les fulles pinnades de set a nou segments ovals, allançats i serrats, flors blanques en cima trífida i plana, fruit en forma de baia negra; cast. yezgo, sauquíllo. Podia ser un concepte referent a les plantes que principalment formen o formaven part de la seva flora. 

A la part més alta del poble d’Évol és situada l’església de Sant Andreu.
 
Malgrat que per la seva arquitectura és indubtable que aquesta església fou construïda al segle XI, el primer esment documental és molt tardà, de l’any 1347, quan Guillem Fabre, comerciant de Vilafranca, llegà a Sant Andreu d’Évol 5 sous. Aquesta església va ser la parròquia del terme fins a principi del segle XVII, en que es desplaça a l’església de Santa Maria d’Oleta, al peu del camí ral.

 
Es tracta d’una església de l’inici del segle XI. És de nau única, amb una ampla capçalera, exteriorment semicircular, la qual presenta interiorment dues absidioles, dispositiu de simbolisme trinitari. La porta del temple, com de costum, s’obre al mur sud. 

L’absis presenta a l’exterior una peculiar decoració d’arcuacions llombardes entre lesenes que no segueixen el ritme habitual de les formes llombardes. La decoració amb arcuacions es repeteix al primer pis del campanar de planta quadrada adossat a migdia de l’absis i posteriorment modificat en la seva part superior. 
 
Al canto nord  de la nau hi ha oberta la capella del Roser, del 1723. Hi ha també construïda una sagristia a l’angle del campanar i l’absis. 

L’església de Sant Andreu d’Évol representa de manera clara el procés d’implantació de les formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda de principi del segle XI. És en aquest sentit que hem de comprendre la curiosa i irregular disposició de la decoració absidal. 

 
L’estructura interior presenta una singular concepció de l’absis, amb dues absidioles, que és pot entendre com a tímids reflexos del tipus d’absis complex de Sant Serni de Tavèrnoles. 

Aquesta sensació d’arcaisme, d’estil imitat de la capçalera s’estén també al campanar de planta baixa formant un sòcol ressaltat amb relació als paraments superiors. Cal destacar la manca quasi absoluta de finestres en la seva alçada. Fa pensar en la tradició dels campanars anteriors al segle XI. 

La importància de l’església en època medieval i posteriorment s’evidencia per les nombroses peces d’art que conserva. Una d’aquestes obres d’art és un  retaule renaixentista de Nostra Senyora del Roser (1578-80), amb tabernacle gòtic pintat, datat del 1555. L’altre un notable retaule gòtic dedicat a sant Joan Baptista, pintat pel Mestre de Rosselló abans de 1413, que Guillem de So (mort el 1428), vescomte d’Évol, féu fer per a la seva residència de la Bastida i que prové de l’antiga capella.

 
També hi ha dos retaules del segle del segle XVIII, un dedicat a Sant Andreu i l’altre a Crist en la creu. També pot admirar-se una imatge de la Mare de Déu de tradició romànica del segle XII. La imatge és de fusta policromada però l’Infant, que havia damunt dels genolls de la Verge, desgraciadament a desaparegut. 

L’església fou declarada monument històric el 25 de març de 1943. 

Vam visitar el bonic poble, però sempre queden coses a veure. Quan cerques dades les valores i les aprecies més. Per tant, hem de tornar a recórrer els seus carrers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada