SANT ANDREU D’ANGOSTRINA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem el poble d’Angostrina i primer fotografiàvem l’església situada al mateix costat de la carretera. La seva aparença ens sorprenia molt, però ja estem acostumats a les múltiples modificacions que han soferts amb els pas dels segles les esglésies romàniques i pensàvem trobar algun cartell que ens assabentés que una part del mur era medieval, però no és una ben feta construcció gòtica. La nostra romànica és situada a dalt de tot del poble. Per arribar-hi s’ha de fer camí per una sèrie de carrers estrets on per passar amb vehicle s’han de fer maniobres o vigilar amb extrema cautela per no rascar amb les parets. Des del cim on és l’església la perspectiva del poble i la vall del riu Angostrina ens omple els ulls.   

 

Angostrina i Vilanova de les Escaldes (677 h. 2009) (1.392 m. alt) (en francès Angoustrine-Villeneuve-des-Escaldes) formen un municipi i a més dels dos pobles, que es van unir el 1973, a l’esquerra del riu té el nucli de la Part Petita. El municipi és situat a la zona axial pirinenca, al límit amb el País de Foix i amb l’enclavament de Llívia. 

 

Comprèn gairebé tota l’ampla vall d’Angostrina, d’origen glacial, la capçalera de la Tet, fins més avall de l’estany de la Bullosa, i a la capçalera de la vall de Querol, la vall glacial on es troba l’estany de Lanós, la superfície d’aigua més vasta dels Pirineus. El terme és accidentat pel massís del Carlit (2 921 m alt), el puig Peric, el puig Pedrós i la pica Roja. Nombrosos estanys glacials (el de la Bullosa, convertit en pantà, el de Lanós, els Sobirans, els de puig Peric, el de Llat i els de l’Esparver, del Castellar i de la Comassa).  

Cercant alguna definició etimològica el diicionari Alcover-Moll ens dóna aquesta resposta.: incerta. Segons Montoliu (BDC, x, 12) és de la mateixa rel per Angost; però Meyer-Lübke no es decideix a favor de cap etimologia (BDC, xi, 8). Etim.: del llatí angŭstu, ‘estret’. 

La primera menció la trobem a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. Pertanyia al pagus liviensis.

L’edifici consta d’un absis del segle XI. Aquest està decorat a l’exterior amb un fris d’arcuacions llombardes i dues finestres de doble esqueixada.

 

La nau, bastida al s. XII sobre un enorme bloc erràtic*, (*roca transportada lluny del seu lloc d'origen per l'acció de les glaceres) és de planta rectangular coberta per volta apuntada.

 

Presenta dues capelles laterals del segle XVIII, que semblen formar un transsepte.

A la façana de ponent trobem el campanar d’espadanya i a la meridional una notable portalada amb els capitells esculpits.

A l’interior es conserva un frontal d’altar i un tríptic romànics, així com les pintures murals, al fresc, de l’absis del segle XIII representant el Sant Sopar. 

Un bell lloc per visitar i perdre’s entre el seus giravoltats carrers.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.