dijous, 15 de maig de 2014

SANT MIQUEL D’EINA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Portats per la nostra curiositat tornàvem de la mà del fulletó de Via Romànica a Eina i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel. 

 
Parlar d’Eina és un luxe perquè és un dels llocs on en pujat varies vegades a fer alguna caminada i un altre cop en recerca del pròxim menhir. És un lloc que ens ha encantat sempre i on esperem tornar per gaudir-ne. La vall d’Eina és una de les més boniques de la Cerdanya no sols pel paisatge, sinó per la seva variadíssima riquesa florística. Botànics d’arreu del món l’han visitada des de fa molts anys. La fauna també resulta, lògicament, molt diversa, pel que fa als diversos grups. Anualment es realitza un control d’aus migratòries, ja que també es tracta d’un lloc de pas excel·lent - més d'11.000 rapinyaires per any, a part.  

Eina (Eyne en francès) (126 h. 2009) és un municipi a la zona axial pirinenca, que comprèn la llarga vall d’Eina, d’origen glacial, estesa des de la línia de crestes que la separa de la vall de Núria (Ripollès) —entre el pic d’Eina(2 794 m alt) i el pic de Finestrelles (2 829 m)— fins al pla de la Perxa. 

El riu d’Eina, que drena aquesta vall, neix sota el coll d’Eina i, després de seguir la direcció NW, s’engorja abans d’arribar al poble, flanquejant per l’oest els escarpats vessants del Cambresdases, fins a unir-se, al pla de la Perxa, amb el riu de Bolquera formant el riu d’Angost, afluent del Segre. 

El poble (1.574 m alt), que agrupa tota la població del municipi, és, enlairat, a la dreta del riu d’Eina; és format per dos nuclis, el més alt al voltant de l’església (del 1731, on hom venera la imatge de la Mare de Déu del Remei), que estigué emmurallat, i el més baix, on hi ha una casa forta senyorial. És esmentat ja al segle X amb el nom d’Esna. 

L’ocupació del terme data, almenys, del IV mil·lenni aC., del qual s'han localitzat un menhir, un petit campament i alguns megàlits (cofres) datats entre el 2200 i el 1500 aC. aprox., i també hom hi pot reconèixer part del traçat de la via romana arranjada i quelcom modificada en època napoleònica. Una pedra gravada amb les lletres E i A n'indiquen l’antiga partió, probablement d’època medieval, entre els municipis d’Eina (Esna) i Llo (Allone). Durant l’edat mitjana i en època moderna, les fargues potenciaren l’explotació de jaciments de ferro existents al terme. 

La vila d’Eina és esmentada el 913 com a confrontació de Roet (terme de Llo). Tant els monestirs de Cuixà i Canigó com el Priorat de Marcèvol hi tenien alous, però la senyoria del castell i de la vila era del Priorat de Cornellà de Conflent, i fou així fins a la fi de l’Antic Règim. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i la rodalia de Sallagosa. 

L’església de Sant Miquel d’Eina apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. De l’església consagrada a Sant Miquel Arcàngel, Sanctis Mochaelis d’Ena només queden la pica baptismal i la d’aigua beneïda. L’edifici actual és del segle XVIII. 


Parlar de Sant Miquel ha estat molt breu en aquesta ocasió, l’edifici apareix bastant abandonat, però el seu entorn de muntanyes és meravellós. 

Anècdota: Preguntada, amb el meu mal francès, per l’església a una persona veïna del poble va contestar-nos que no sabia on era. 

Si us és possible a la primavera acosteu-vos a conèixer aquest punt de la nostra geografia i no us defraudarà.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada