dissabte, 24 de maig de 2014

SANT PERE DE LA PORTELLA. LA QUAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem un cop més el monestir de Sant Pere de la Portella ja què el lloc ens encanta per la pau que si respira i els poc visitants que normalment hi donen un tomb. Dos apunts molt vius en la història berguedana: el monestir i la universitat carlina (només un breu període temps comparat amb l’antiguitat de les pedres religioses). Però d’aquesta segon tema en parlàrem en un altre crònica. 

 
L’antiga abadia benedictina ( Sant Pere de la Portella o de Frontanyà ), es situada a la capçalera de la riera de la Portella , afluent del Llobregat per l’esquerra, dins el terme d’Olvan, que drena la vall de la Portella prop del castell de la Portella (o de Frontanyà ), actualment desaparegut i no localitzat, que fou centre de la senyoria i després baronia de la Portella

El llinatge de "Saportella", Guifré I, vicari comtal  i la seva mare Doda, van ser els primers que van feu importants llegats vers l’any 1000 per a la fundació, prop del seu castell, del monestir benedictí. El monestir tenia comunitat pròpia el 1003 i el seu abat Cesari obtingué una butlla papal de protecció i confirmació de béns el 1016. Protegits per l'abat Oliba, a partir de llavors van rebre moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos de tots els voltants com del Vallespir i la Cerdanya. El bisbe i abat Oliba hi envià dos monjos de Ripoll per ordenar la vida monacal el 1018. Els senyors de la Portella es reservaren el dret de presentació de l’abat (1031). 

L'any 1031 hi ha referències del primer nom d'un abat: Dalmau, sent el 21 de setembre de 1035, quan el bisbe Ermengol d'Urgell, va consagrar l'església de sant Pere, en una gran cerimònia que va reunir als bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona. Aleshores tenia abat i dotze monjos. 

A la fi del segle XIII estava en decadència (cinc monjos) i acumulava nombrosos deutes. La pesta del 1348 l’arruïnà i restà sense comunitat fins el 1356. L’abat Berenguer inicià el redreçament aquest any, però mai no recobrà la primitiva esplendor. Va ser integrat a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir; l'abat va acabar renunciant al seu càrrec. 

El 1540 uns bandolers saquejaren el monestir i mataren l’abat, la comunitat es dispersà i no s’aplegà de nou fins el 1548. Entre el 1599 i el 1604 en va ser abat el compositor Mateu Fletxa el Jove. 

El 1617 s’uní a Sant Pau del Camp, cosa que ocasionà plets amb els habitants de la Portella. Per una concòrdia del 1624 restaren a la Portella tres monjos i l’abat s’intitulà de la Portella i de Sant Pau del Camp.  

El 1775 es construí un nou palau abacial a la Portella, ara en ruïnes. El 1835 l’exclaustració posà fi a la vida religiosa i se n’inicià l'abandonament. Posteriorment, la part monacal passà a mans privades fins l'any 1988, que els hereus del darrer propietari la donaren a la Generalitat de Catalunya, mentre que part de l'església traspassà al bisbat de Solsona.  

L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre. 

Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera. 

A l'exterior a la façana oest és on es troba la porta d'entrada, alta i estreta, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre. 

Adossat al mur de tramuntana es troba el campanar, una mica més tardà, format per una massissa torre quadrada, sense cap mena d'ornamentació, amb una finestra per costat, d'arc de mig punt. 

L'absis és decorat externament amb decoració de tipus llombard: un fris d'arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars  reforçades amb mènsules amb uns daus trapezials a manera de capitells. Interiorment, la decoració és similar, però amb arcs de mig punt en lloc d'arcuacions. 

El claustre, situat a migdia, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, etc.), tot aquest conjunt està mig en ruïnes. 

L'any 2000 es va aprovar el Pla Director del Monestir de Sant Pere de la Portella que, sota la direcció de l'arquitecte Xavier Asarta Ferraz, contemplava la restauració del monument i preveia intervencions arqueològiques en diverses zones del monestir. El seguiment i l'excavació arqueològiques realitzades a inicis de 2006 tenien per objectiu assolir el coneixement necessari per proposar una evolució històrica de l'edifici i d'aquesta manera ajudar a completar i complementar els resultats de l'estudi històric, documental i arquitectònic prèviament elaborats. La intervenció s'ha centrat en el claustre i en les dependències annexes: nau est i sala capitular, refectori, nau oest i un cos adossat a la façana oest. Abans de l'inici de les intervencions en el monestir, el cenobi es trobava mig enderrocat, amb les dependències monàstiques pràcticament aterrades.  

 
L'interior fou decorat en època barroca i neoclàssica, en els segles XVII - XVIII. A migdia de l'església hi ha el petit claustre i entorn seu les dependències monàstiques, entre les que cal destacar un espaiós palau abacial del segle XVIII. Gran part de les estructures descobertes en la primera fase de les excavacions formen part de l'últim moment d'ocupació del lloc per masovers. En el claustre s'ha documentat restes d'un paviment de còdols en el pati i un gran retall en l'espai central; en els passadissos de circulació el paviment és format per grans lloses planes que s'adossen a la paret i que delimiten el claustre. En la sala capitular, restes d'un paviment de calç en els extrems i un novell de còdols i petits blocs de pedra disposats de forma plana. En el refetor s'han excavat tres habitacions, en la més gran s'ha observat la presència d'un forn de pa, restes d'un dipòsit i l'arrencada d'unes escales cap a un pis superior. Una segona habitació presenta un paviment de blocs de pedra i cairons, i en la tercera es documenta una claveguera feta amb blocs de pedra, que en algun tram conservava la tapadora. L'aigua provenia de l'interior del claustre i desguassava a l'exterior.  

L'any 2010 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional com a monument històric per la Generalitat de Catalunya i al juny del 2013 s'inauguraren les obres de restauració de l'interior de l'església.  

Un gran espai ple de la nostra cultura i història, desgraciadament bastant oblidat i amb unes obres de recuperació força lentes.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada