Visitàvem
el poble d’Osseja i la seva església sota l’advocació de Sant Pere, on només
resta l’absis de l’antic edifici romànic.
El
municipi d’Osseja (Osséja en francès) (1.609 h.
2009)(1.254 m. alt) comprèn
un sector de la vall de la Llavanera, entre la masia de la Quera i Palau de
Cerdanya; pel vessant de l’esquerra s’estén per la vall del riu, fins al pla de
Salines (2 205 m alt), vora el límit amb la vall de Ribes (Ripollès); al N comprèn
encara un petit sector de la plana cerdana drenat pel Rigat (que aflueix al
Segre vers la Guingueta d’Ix).
Consultat
el Diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: probablement
pre-romana, tal vegada amb el sufix ibèric -egia, com indica Meyer-Lübke (BDC, xi, 4).
El
lloc, esmentat ja el 839, pertangué al monestir de Sant Pere de Rodes (segle
X); hi tingueren possessions, després, els monestirs de Ripoll i de Cuixà.
Formà, fins al s XVIII, amb el Puig i Vallcebollera, el terme de la Vall d’Osseja.
Osseja
ha tingut recentment un fort desenvolupament produït per l’establiment de
centres sanitaris, de convalescència i de reeducació. Hi ha una petita empresa
dedicada a la construcció i una fàbrica de cervesa i vi.
La
parròquia surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final
del segle X. Pertanyia al pagus liviensis.
El bisbe d'Urgell, Guisad, l'any 947 donava la parròquia al monestir de Sant
Pere de Rodes. Passà a dependre del monestir de Santa Maria de Lillet des de
final del segle XII fins al segle XIX. Al document de la seva consagració pel
bisbe Pere de Puigvert, el 2 de novembre de 1219, es fa donació perpètua a
l'església de la Pobla de Lillet (Arxiu diocesà d'Urgell).
De
l'edificació romànica de l’any 1219 només queda l'absis realitzat amb carreus
de pedra granítica i pedra calcària. Sobre les primeres filades de la base n'hi
ha una de grossos blocs granítics alternats amb altres fileres primes i
gruixudes fins a arribar al nivell de la finestra centrada al mig del tambor
amb dues arquivoltes, una sostinguda amb columnetes amb capitell d'ornamentació
vegetal esquemàtica.
L’església
romànic fou molt transformada al llarg del temps des del segle XIV, i
reedificada l’any 1894, quan es decidí engrandir-la.
Conserva
un retaule barroc, obra de Josep Sunyer (1699). Sant Pere d’Osseja està catalogat
com monument històric.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada