En
la nostre recerca per terres de l’Alta Cerdanya seguint el fulletó de Via
Romànica finalment aquest dia visitàvem la població de Sallagosa i la seva
església sota l’advocació de Santa Eugenia.
Sallagosa
(Saillagouse, nom en francès) (1045 h. 2009) és una activa i alegre població
que ens convida a passejar pels seus carrers i places.
Aquest
municipi és situat a la
vall del Segre, des del final de la vall de Llo a l’enclavament de Llívia; el
1974 li fou annexat el terme de Llo. S'estén, al N, fins més enllà del coll de
Rigat, a l’extrem meridional del pla de la Perxa, i, al S, comprèn la vall de
les Deveses, fins al pic de Segalera (2 180 m alt), al massís del Puigmal, i,
també, un sector de la vall d’Er, fins al coll de Lluç (1 336 m alt).
Al
1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre
Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda
espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital
a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa.
Actualment
és centre de la indústria cerdana de conserves càrnies d’embotits. Hi té lloc
un petit mercat. Ha desaparegut la tradicional activitat dels calceters.
Santa Eugènia de Sallagosa apareix documentada a l'acta de
consagració de la catedral d'Urgell, a la diòcesi de la qual pertanyé fins al
1803. L'edifici original pre-romànic, segons sembla en reminiscències visigòtiques
va ser consagrat el 3 de juny del 913 per Nantigis, bisbe d'Urgell. Pertanyia
al pagus liviensis. La zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els
territoris sota domini dels àrabs. El temple centra la part antiga de la
població, a la dreta del riu Segre.
De
l'església romànica dels segles XII-XIII en resta la façana exterior meridional
amb un fris en dents de serra suportat per unes petites mènsules amb cares
humanes esculpides.
Al
segle XVIII, la puixança econòmica i social de Sallagosa es traduí en un seguit
de reformes que ampliaren i ennobliren el temple parroquial. A llevant de la
nau es bastí en dues etapes l'actual campanar, de base quadrada, amb la data
del 1757 escrita a la part inferior.
El
1774 es suprimí l'absis semi-circular per substituir-lo per una nova façana, i
del mateix període és també el cor pentagonal amb volta d'ogives. De nau única,
la volta, reforçada amb arcs torals, és apuntada.
Com
a mobiliari hi destaca el retaule barroc, de Santa Eugenia, de començaments del
segle XVIII i que podria ser de Pau Sunyer; i del mateix segle són el del Sant
Crist i el de sant Francesc Xavier.
Al
Centre d’Art Sacre d'Illa es conserva un frontal d'altar del segle XIII,
possiblement procedent d'aquesta església.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada