dissabte, 31 de maig de 2014

SANTA EUGENIA DE SALLAGOSA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En la nostre recerca per terres de l’Alta Cerdanya seguint el fulletó de Via Romànica finalment aquest dia visitàvem la població de Sallagosa i la seva església sota l’advocació de Santa Eugenia. 

Sallagosa (Saillagouse, nom en francès) (1045 h. 2009) és una activa i alegre població que ens convida a passejar pels seus carrers i places.  

Aquest municipi és situat a la vall del Segre, des del final de la vall de Llo a l’enclavament de Llívia; el 1974 li fou annexat el terme de Llo. S'estén, al N, fins més enllà del coll de Rigat, a l’extrem meridional del pla de la Perxa, i, al S, comprèn la vall de les Deveses, fins al pic de Segalera (2 180 m alt), al massís del Puigmal, i, també, un sector de la vall d’Er, fins al coll de Lluç (1 336 m alt).

Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa 

Actualment és centre de la indústria cerdana de conserves càrnies d’embotits. Hi té lloc un petit mercat. Ha desaparegut la tradicional activitat dels calceters. 

Santa Eugènia de Sallagosa apareix documentada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, a la diòcesi de la qual pertanyé fins al 1803. L'edifici original pre-romànic, segons sembla en reminiscències visigòtiques va ser consagrat el 3 de juny del 913 per Nantigis, bisbe d'Urgell. Pertanyia al pagus liviensis. La zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els territoris sota domini dels àrabs. El temple centra la part antiga de la població, a la dreta del riu Segre. 

De l'església romànica dels segles XII-XIII en resta la façana exterior meridional amb un fris en dents de serra suportat per unes petites mènsules amb cares humanes esculpides. 

Al segle XVIII, la puixança econòmica i social de Sallagosa es traduí en un seguit de reformes que ampliaren i ennobliren el temple parroquial. A llevant de la nau es bastí en dues etapes l'actual campanar, de base quadrada, amb la data del 1757 escrita a la part inferior. 

 
El 1774 es suprimí l'absis semi-circular per substituir-lo per una nova façana, i del mateix període és també el cor pentagonal amb volta d'ogives. De nau única, la volta, reforçada amb arcs torals, és apuntada. 

Com a mobiliari hi destaca el retaule barroc, de Santa Eugenia, de començaments del segle XVIII i que podria ser de Pau Sunyer; i del mateix segle són el del Sant Crist i el de sant Francesc Xavier.  

 
Al Centre d’Art Sacre d'Illa es conserva un frontal d'altar del segle XIII, possiblement procedent d'aquesta església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada