dimarts, 20 de maig de 2014

SANT MARTÍ D’ODELLÓ. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem seguim el nostre pelegrinatge per terres alt cerdanes, seguint les indicacions del fulletó de Via Romànica, el poble d’Odelló i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.  

Odelló de Cerdanya (Odiello en francès) (1590 m. d’alt) és situat a llevant de la carretera de Mont Lluís a Llívia, en les vessants del roc de la Calma (2.204 m. alt.), per dessobre del riu d’Angost i el pla de la Perxa. Molt a prop es troba l’assentament de la edat de ferro de Castellàs on s’han descobert antics hàbitats prehistòrics. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dona aquesta definició de l’etimologia del nom.: incerta. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Hodellone, i Meyer-Lübke (BDC, xi, 9) el considera una forma derivada amb el sufix -ōne que existeix en diverses llengües antigues, però no dóna cap clarícia referent a l'origen del radical. Podria venir d'una forma llatina *Otaciliōne, derivada del nom personal Otacilĭus. Altres dades ens fan saber que ell nom reapareix amb diverses ortografies al llarg dels anys: Hodellone (839), Odelone (993), Odello (1073); això fa suposar que el nom podria derivar d'un antic propietari Hodilo o Odilo, noms de procedència germànica, o dd l'Otacilius, llatí.  

El municipi actual es deu a la fusió entre Font-Romeu, Odelló (Odiello) y Vià (Via) en 1957, anomenant-se la unificació Font-Romeu Odeillo Via. 

La primera notícia que és té de la parròquia és a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X.  El poble, inicialment dels comtes de Cerdanya, al 1035 fou donat per Guifré II a l'abadia de Sant Martí del Canigó, que en conservà la propietat fins a la supressió de l'abadia de resultes de la revolució francesa. Va pertànyer al bisbat d’Urgell fins el concordat de 1801. 

Al fogatge del 1359 s'indica que Odello del abat de Sent Mertí té deu focs o famílies (una cinquantena de persones), i al del 1515 se li atribueixen 8 focs. 

L'església de Sant Martí d'Odelló és d'origen romànic, va ser engrandida al segle XVIII i considerablement transformada al XIX. La nau, rectangular, és coberta amb una volta apuntada i acabada a l'est per un absis semi-circular (molt tapat exteriorment per diverses construccions posteriors).  

El portal, originalment a la façana sud -com el de moltes esglésies coetànies-, va ser posteriorment traslladat a un petit cos afegit al mur de ponent, i el constitueixen tres arcs de mig punt en degradació. L'arc d'enmig és decorat amb estries i té la vora arrodonida, i se sosté en dues columnes rematades amb capitells amb figures humanes i animals, molt erosionades. Sobre la porta d'entrada hi ha dues dates, la del 1045 -de construcció original- i la del 1861 -quan es va fer la darrera restauració d'importància-.  

Curiosament, al terra de davant de l'entrada hi ha estesa una reixa de ferro; el seu propòsit era el d'evitar que els animals entressin al temple (una variant moderna del mateix sistema es pot veure actualment a les entrades d'algunes finques ramaderes, que tenen uns tubs metàl·lics a terra on les peülles de les bèsties rellisquen, però que no són obstacle al trànsit de persones i vehicles).  

El campanar és de torre rematat en punxa, i té grans obertures en la part superior per a les campanes. 

 
De la seva època romànica ha conservat la porta de fusta amb ferramenta del segle tretze i la talla d'una marededéu sedent amb el Nen a la falda. Altres elements del mobiliari són el retaule de l'altar major (de finals del XIII o començaments del XIX), el retaule policromat del Crist (segle disset) i, el més destacat, el dedicat a Sant Martí, que havia adornat l'altar major. Durant sis mesos a l'any, l'església té cura de la Verge Negra de Font-Romeu (segle XIII). 

Podem observar a prop el forn solar d'Odelló construït l’any 1970 i on destaca l'enorme reflector parabòlic i els seus 63 heliòstats. A més hi ha un observatori astrològic. 

Una anècdota va ser parlar amigablement amb un veí del poble que ens parlava en el nostre idioma, però en la seva variant cerdana. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada