Pujàvem
pel l’antic camí de Camprodon, ara pista asfaltada, a Cerdanya i visitàvem el
lloc i l’església sota l’advocació de Santa Llúcia.
El
poblet de l’Abella està a uns 1250 m. d’altitud a la vora esquerra de la riera
d'Abella, afluent pel sector de la dreta del riu Ter. És situat a ponent de la
Roca de Pelançà i arrecerat a la serra de Sant Bernabé. L'any 2009 hi havia 56 habitants.
Les cases estan distribuïdes de manera irregular i separades unes de les
altres. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o
de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals
deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina.
La
consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: El
nom topogràfic Abella, que Balari (Oríg. 53) creia, tal volta
encertadament, que entrava en la formació del nom Malavella, no
s'explica satisfactòriament com a procedent de apĭcŭla, malgrat d'intentar-ho
explicar l'autor citat. Sembla més obvi cercar l'origen de tal nom en
l'etrusc-llatí Abella, antic
nom de l'actual ciutat per Avella (Itàlia) (cf. Menéndez Pidal en ELH, i,
lix).
L’antiga
parròquia de Santa Llúcia d’Abella pertanyia al castell del Catllar. Comença a aparèixer
en la documentació molt tardanament, l’any 1266, i encara només com a vila
rural o una dependència de Sant Martí de Villalonga, parròquia de la qual devia
ser probablement sufragània, puix ja no apareix a les llistes de Girona.
La
seva església, dedicada a Santa Llucia, és un edifici del segle XII, cos que l’hauria
de fer aparèixer abans de la documentació. Per un document se sap que el lloc
depenia de monestir de Sant Pere de Besalú, ja que l’abat d’aquest cenobi
aixecà una protesta perquè els homes d’Abella havien prestat homenatge a Ponç
Descatllar, senyor del terme de Villalonga.
Hi
ha dades que diuen que el titular antic d’aquesta església era sant Bernabé.
Probablement el lloc de l’Abella es trobava inclòs en la donació feta l’any 977
i confirmada el 978 pel bisbe i comte de Besalú, Miró, quan funda el monestir
de Sant Pere de Camprodon.
La
reta de notícies d’aquest terme són del segle XVI i XVII i no aporten cap
novetat per al millor coneixement de la trajectòria històrica d’aquesta
església intitulada ja de Santa Llúcia el segle XVI.
D'estil
clarament romànic, del qual potser només queda la pica d'aigua beneïda de
l'entrada. El temple degués sofrir una gran transformació, potser als segles
XVII o XVIII, en la qual s'eliminà l'absis, es refeu totalment la volta i es
substituí l'antiga porta per l'actual amb llinda. El campanar d'espadanya com a
Catllar, poder també es cobrí en aquesta època, formant l'actual.
La
façana és de carreus ben escairats i sense polir. El lateral nord de la nau fa
de mur de contenció de les terres d'un camí que passa quasi arran de teulada,
la qual cosa produeix a l'interior de l'església moltes humitats. Aquest
interior és enguixat i es troba en molt mal estat de conservació.
A
la porta d’entrada resten incorporades unes tires de ferro forjat d’època
romànica.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada