Visitàvem
en la nostra ruta per les terres del nord del Ripollès el lloc del Catllar i la
seva església sota l’advocació de Santa Maria. Quan puges en direcció a
Setcases dalt d’un penyal després de la cruïlla a Tregurà veus aquesta església
o millor dit ermita.
L'ermita
de Santa Maria del Catllar (o
Nostra Senyora del Catllar) és situada en un turó (1165 m. alt) on hi hagué
abans el castell del Catllar o «Castellario».
A
la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll, després de moltes
disquisicions de les diferents tipus de parla catalana, ens dóna com a primera
aquesta definició.: del llatí tardà castĕllāre, ‘lloc defensat per un castell.
Santa
Maria del Catllar és un petit edifici d’estructura romànica. Tanmateix, l’advocació
a Santa Maria sembla posterior al 1150. perquè l’any 1121 hi ha documentada una
definició de l’alou de Sant Pere del Catllar a favor del monestir de Sant Pere
de Camprodon. i l’any 1150 encara es parla de Sant Pere del Catllar. En canvi,
l’any 1202, Guillem de Catllar donava a l’església de Santa Maria del Catllar
un conjunt de relíquies portades de Terra Santa i l’any següent enfranquia el
seu ermità o deodonat de tota servitud i lliurava a la capella, (gener de 1203)
i al seu sacerdot beneficiat un home cec, anomenat Joan.
Quan
al castell que dóna origen al llinatge Catllar o Descatllar, existia ja abans
del 1070, i els seus senyors que arribaren a dominar tot el terme de
Vilallonga, llevat de Tregurà i que foren senyors de Rocabruna, del castell de
Besora i altres dominis, van assegurar amb llurs deixes, el patrimoni de la capella de Santa Maria,
administrat pels seus sacerdots fins a l'any 1768. Des d'aquest any fins al
1866, la capella tingué una administrador seglar.
Al
segle XIV, en un nomenclàtor on es relacionen les esglésies de l'ardiaconat de
Besalú, s'hi esmenta «capella Beate Marie castri de Castllario in parrochia
Sancti Martini de Vilallonga».
D’ençà
l’any 1956, el Catllar és integrat la diòcesis vigatana.
És
una senzilla església d'una sola nau i volta de canó seguit, un xic apuntada i
capçada a llevant per un absis semicircular tapat pel retaule de l'altar.
L’absis fou substituït per un gran presbiteri arrodonit, tancat per una reixa
de forja; diu la tradició que es forjà a l’antiga farga del Catllar (esmentada
des del segle XVII) que hi havia sota el penyal. Darrera questa reixa, i a la part nord de la
nau, hi ha una porta que condueix a la sagristia.
Adossats
als murs laterals hi ha dos bancs d'obra, que deuen correspondre a l'època en
que es va fer el cor. L'edifici és arrebossat per dins i per fora i no és
possible esbrinar la forma de l'aparell constructiu. Sembla que tingué una
ampliació vers ponent, la façana del qual conté la porta d'entrada d'arc de mig
punt, i és sobremuntada per un ull de bou i al cim una espadanya de dos ulls
que agafa tota l'amplada de la façana.
D'acord
amb l'estructura de l'absis, l'edifici es dataria vers el segle XI. Ja avançada
l'època romànica, devia sofrir una ampliació doncs la forma de la volta de la
nau, un xic apuntada la situaria en un moment posterior al de la construcció de
l'absis.
A
l'absis hi ha un retaule de poc valor artístic, d'estil barroc. Fins al 1910
s’hi venerava una imatge romànica, que fou substituïda per una còpia en
vendre's la propietat. Aquesta còpia es guarda en una masia propera. A l’església hi ha una imatge de poc valor,
vestida, que presideix un altar de columnes llises i capitells, de fusta.
Davant de l’església hi ha l’antic mas del Catllar, convertit en una masoveria.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada