Crònica de la visita l’església de Sant Iscle i Santa
Victòria de l’Aiguadora, municipi pertanyent a Castellar del Riu en els límits
del Berguedà.
L’Aiguadora (també escrit Aigua d’Ora) és un afluent
del Cardener. Segons Manel Bofarull Terrades aquest nom prové del llatí
“aquatoria” portador d’aigua o bé es relaciona amb la suposada existència d’or
en el curs del riu. La veu ora també
té a veure amb “ aura, ventijol, oratge” i
amb “vora, línia, frontera”.
Per arribar es segueix la carretera de Berga a Sant
Llorenç de Morunys i poc després del km. 19 abans de creuar el pont de Llinars prenen
la bifurcació a la dreta senyalitzada com Llinars o Càmping d’Aigua d’Ora. Pocs
metres abans de l’entrada del càmping una pista també asfaltada puja a
l’església.
L’església formà part de la unitat històrica i
territorial de la vall de Lord, dins el comtat d’Urgell i sota la dependència religiosa
del bisbat d’Urgell. El lloc de Llinars de l'Aiguadora és documentat des
del s. IX car fou un dels punts claus de la repoblació del comte Guifré el
Pelós a la vall de Lord en el curs dels a. 872 fins a 878. En aquest segle el
bisbe Galderic de la Seu d'Urgell hi organitzà la primera vida parroquial i el
nucli reeixí durant l'alta edat mitjana. Aquesta primera organització va
permetre que l’església obtingués drets sobre les noves esglésies establertes a
Sisquer, Castelltort, Selva, Tentellatge, Valldora, el Cint, la Mora, Travil,
Terrers i la Pedra. Algun d’aquests drets va ser usurpats pel comte Sunifred II
d’Urgell i el bisbe Guisad II en reclamava la restitució pel voltants de l’a.
948.
La parròquia de Llinars es esmentada en l’ACCU entre
altres parròquies de la Vall de Lord. Al s. XVIII encara era parroquial i tenia
com sufragànies les esglésies de Sant Miquel de les Canals de Catllarí, Sant Sadurní
de Terrers i Santa Coloma de Can Cabra, dins l’oficialitat de Sant Llorenç de
Morunys.
De la primera església romànica no se’n conserva cap
testimoni arquitectònic.
L'església de St. Iscle i Sta. Victòria de Llinars de
l'Aiguadora és una església parroquial bastida a finals del s. XVII o principis
del XVIII, a partir de models del barroc rural. Consta d'una sola nau amb
capelles laterals, presbiteri quadrat i la façana oberta al mur de migdia, on
s'hi varen encastar unes laudes sepulcrals d'època romànica.
El campanar és una torre de secció quadrada amb
finestres d'arc de mig punt. A ponent de l'església hi ha la masia que funciona
com a rectoria adossada, amb una gran portalada d'arc de mig punt.
Destaquen en la façana quatre blocs esculpits que s'encastaren
al mur de migdia de l'església quan l'edifici romànic fou substituït per
l'actual construcció barroca al segle XVII. No hem pogut evitar la temptació de
reproduir les seves fotos.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada