SANT PERE DE BURGAL. LA GUINGUETA D’ANEU. PALLARS SOBIRÀ.

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ. 

Anàvem seguint una de les nostres aficions preferides: descobrir llocs per nosaltres ignorats, cercar informació per conèixer la seva història, intentar comprendre que representaven en l’antiguitat i a més fer unes quantes fotografies. S’hi a més podem caminar una estona fent una mica d’exercici millor. Una d’aquestes ocasions se’ns va oferir al saber referències del monestir benedictí  del Burgal. 

 

Aparcant el vehicle en la plaça de l’entrada a Escaló es travessa la carretera i es pren una pista que passat el pont ens hi condueix. Girem a la dreta i seguim el camí que més tard es converteix en un simple sender i  aproximadament en mitja hora ens porta fins el monestir que en primer cop ens sorprèn per la seva magnitud i la seva decadència.

Sant Pere de Burgal, en el transcurs dels anys, no ha tingut una existència plàcida. Monestir, abadia i priorat han estat la seva categoria segons el número de monjos que l’habitaven. Primerament masculí després femení. Pel que fa al topònim hom defensa la tesis que sigui la contracció del termes burg i alt, que farien referència clarament a una construcció amb elements defensius, visible avui encara malgrat la magnitud de l’espoli que ha patit el lloc. 

La seva fundació exacta és difícil de conèixer els primers texts documentats trobats que en fan esment són de l’any 859 quan Rampó de Tolosa concedí a l’abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué el monestir en poc temps i va ser cedit a Gerri de la Sal abans del 908 i després a Santa Maria de la Grassa abans del 948, des de aquest any fins l’any 960 va ser monestir femení. Les seves propietats s’estenien per les Valls d’Àneu, de Cardós i Ferrera, i per la ribera de Sort. Aquesta doble cessió fou causa de llargs litigis. Van haver nombroses disputes i documentacions falsificades que duren fins l’any 1337, quan es divideixen els bens entre les dues comunitats. Finalment l’any 1570 es secularitzat i desapareix el període religiós dins el seus murs. Subsistí almenys nominalment fins la desamortització del segle XIX.    

 

L’estat del monestir actualment és quasi de ruïna total. De les dependències  l’únic que perdura és l’església. Es tracta d’un edifici de planta basilical constituït per tres naus que eren recobertes en principi d’una teulada de fusta.  La façana nord manté l’alçada original així com els arcs divisoris enmig de la nau principal i la nau lateral, formada per una filera d’arcs sustentats damunt pilastres rectangulars sense ornamentació. En la part superior  del mur d’entremig es veuen els forats on es recolzava l’estructura  de la teulada de fusta. 

L’església destaca per una doble capçalera. Com curiositat és la de ponent construïda a dos nivells l’inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta. Aquesta distribució només es pot relacionar dins el romànic amb l’església abacial de Santa Maria d’Arlés de Tec en França i San Cebrià de Mazote o Santiago de Penyalba en Castellà.  

L’altre capçalera té tres absis que corresponen a cadascuna de les naus. Decorats amb arcuacions llombardes en el fris del paraments semicirculars i lesenes té finestres senzilles. 

Dins les restes de l’església en l’absis central hi ha una petita capella dedicada a Sant Pere. Es monestir va ser declarat monument nacional l’any 1951 però fins èpoques recents no ha estat restaurat tal com es troba actualment. 

En el marge abans d’arribar al monestir hi ha un senderol que ens porta a unes minses coves que segons el cartell eren eremitoris i són situades prop del riu Noguera Pallaresa.

Va ser una jornada agradable malgrat l’estat del monestir. Com sempre per trobar el detall simpàtic hi ha que dir que vam menjar unes mores fabuloses en unes bardisses del camí.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.