Nosaltres en el nostre empeny
de trobar les esglésies andorranes vam cercar aquesta petita església
actualment encerclada en un pati d’una casa. Però sempre el grat record d’un
petit edifici senzill i modest ja què la fe més real no s’ha de buscar en les
grans catedrals sinó en el cor del poble.
Cercant dades en els llocs que
habitualment consulto tampoc he trobat cap explicació de la seva construcció ni
l’esmen de la seva història. Em limito a transcriure les dades trobades i si
alguna persona em pot donar alguna nova informació li agrairé de tot cor.
A l’interior del temple hi ha
un mural de ceràmica, obra de l’artista Sergi Mas, que representa la Sagrada
Família travessant el riu Valira a través del pont d’Aixovall i que simbolitza
el pas d’un lloc perillós en què eren perseguits a un altre de refugi. Aquest
pont de pedra, ja esmentat l’any 1176, antigament conduïa al santuari de
Canòlich, però va desaparèixer en el aiguats de 1982.
Les fonts també són un element destacat d’Aixovall; n’hi ha tres. La primera que es troba a la carretera general és la font de l’Àrtic o de la Tosca, tal com l’anomenen alguns dels seus habitants. El primer nom fa referència a un indret artigat, la vegetació del qual s’ha tallat i cremat per guanyar terra cultivable a la muntanya, i, el segon, el de la Tosca, fa al•lusió a la naturalesa calcària d’on sorgia la font. A causa d’unes obres, aquesta font es va assecar i posteriorment es va refer al costat de la carretera a l’emplaçament actual; ara, però, és alimentada amb aigua de la xarxa pública.
Al costat d’aquesta font hi ha
un oratori dedicat a la Verge que apareix en els goigs de la Mare de Déu de
Canòlich: “Perqué may ningú n’oblidi que’n vetllau desde assi dalt, Aixovall
mostre un facsimil y altre la Font de Joans, abdós ab ses oratoris fan esment
d’aquest sant lloch.”
La darrera és la font dels
Cóms i la trobem un cop passat Canòlich, en un espai que s’ha habilitat com a
àrea de pícnic i esbarjo. Donen nom a la font les piques que hi ha al pla dels
Estors, les quals els pagesos feien servir per abeurar el bestiar que passava
tardors i primaveres a les bordes de Canòlich.
El buscar i el trobar també
són part del goig de la petita aventura de la vida i d’aquestes cròniques.
Cadascuna d’elles també són per nosaltres un aprenentatge de la història i les
persones que van intervindré en la seva construcció que volem compartir.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada