IMPRESSIONATS !!! Així vam quedar davant de
l’edifici, o de les seves restes. Ho havíem mirat de lluny al passar per la
carretera de la Seu a Andorra però no creiem que fos tant magne construcció,
més al ser a prop, vam meravellar-nos del tres absis tribulats, la torre i
l’alçada dels nus pilars. Després cercant informació vam veure que és una de
les primeres referències del llibre “Joies
de l’Art Romànic Català”. De veritat és una joia però el seu entorn deixà
que desitjar.
El
conjunt de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles és situat al marge dret
del riu Valira fora del nucli urbà d’Anserall a uns 3 km. de la Seu en direcció
a Andorra.
Els
orígens del monestir són força desconeguts, confosos i remots. Segons
tradicions recollides per diferents autors, al segle VI Sant Eudald predica
contra l’arrianisme a les terres d’Urgell i portà les relíquies de Sant Serni.
Semblà cert que l monestir fou bastit en època visigòtica al peu del camí que
condia a Franca aprofitant les restes d’unes tabernulae o posada antiga.
Segons
altres opinions dignes d’escoltar en quan al topònim Tavèrnoles, hi ha també la tesi de l’Antoni Jaquemot. En
la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui
dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca
– darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que
vol dir "final de territori separat". Si es descarta
l’acceptació quasi general de la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí,
i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Costava
imaginar-se el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna –
segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li atribuïm avui i per tant el poble, de nom
plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes”
Hom
estima com molt probable que la seva primera construcció fou en època
visigòtica; altrament Tavèrnoles i era famós en temps carolingis per la controvèrsia
que protagonitza el seu abat Fèlix davant dels principals teòlegs de Carlemany.
El mateix abat Felix, poc abans de 782, va ser elegit bisbe d’Urgell. Durant
deu anys continua la seva labor fins que l’any 791 les autoritats carolíngies
alertades per errors doctrinals el condemnaren i acabà a l’exili a la ciutat de Lió el 799. Aleshores
encarregaren al bisbe Leidrad l’administració de la diòcesis i la reforma del
monestir amb la introducció de la regla benedictina.
Existia
certament al principi del s. IX quan els comptes de Cerdanya i Urgell li
vincularen el cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815), i tot
seguit cinc petites celles abandonades a
la vall de Castellbó, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç
de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs.
L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835)
i de Sant Pere de Casserres al Berguedà. En començar el segle XI era el zenit
del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra ( d’on el
1007 el comte Errmengol li cedí la meitat dels censos que rebia de les valls) I
de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també bens a l’Aragó i a Castella.
Aquesta
riquesa patrimonial permeté construir una nova església, romànica que fou
consagrada el 17 de gener de 1040 pels Bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de
Ribagorça en honor de la Mare de Déu, Sant Miquel Arcàngel i del màrtir
Sadurní. N’era abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell
Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isam de Caboet, el vescomte Pere Ramon
i un seguit de principals personatges de l’Església, hi havia entre altres
l’arquebisbe de Narbona i Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Bessiers,
Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració consta
que s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, a la
primeria del s. XI, que fou monjo de Ripoll i amic de l’abat bisbe Oliba, i més
tard fou bisbe d’Oviedo i de Palència segurament es seguia l’esmentada regla.
En
l’any 1009 el monestir rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o
independència del bisbe.
El
cenobi mantingué l’esplendor fins al s. XIII, però a partir del següent fa
iniciar-se la seva decadència. L’Últim abat fou Tomás Costa (1564) i en l’any
1592 fou secularitzada pel papa Climent VIII.
L’església
romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins l’any 1971 s’inicià una
discutida restauració. La capçalera és tres vegades tribulada, plantejament que
vindria a reafirmar el dogma de la Santíssima Trinitat. Del campanar, situat
entre l’absis i el transsepte nord, només es conserva la part baixa, en forma
de torre cilíndrica que servirà de model a Sant Martí D’Ars i a Sant Serni de
Gavarra.
Només
resta la capçalera, els absis romànics (restaurats entre 1971 i 1975) i el
transsepte acabat en absidioles. El temple era basilical de tres naus, quedant
dempeus dues trames d’arcs que separaven les naus i fragments dels murs.
L’ornamentació
es concentra a les façanes de les naus i presenta motius llombards. Els absis
no presenten cap tipus de decoració.
Sant
Serni és el màxim exponent de l’arquitectura urgellenca del s. XI.
Els
capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer en una visita
que va fer l’any 1889, dissortadament no gaire més tard foren venuts al col·leccionista
Maricel de Sitges, que els dugué als Estats Units. Catalunya aleshores i ara és
“l’arbre caigut del que tothom fa estelles”.
Fou
declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931.
Hi
ha un fragment del frontal d’altar romànic del segle XII conservat MNAC, i
altres peces espoliades en els grans segles d’abandonament.
I
ara després de buscar informació sobre el que representa en la nostra història aquest
singularíssim edifici en pregunto: Per què es permet/tolera aquest entorn ple
d’herbes, bardisses i ortigues? Del lamentable estat del fossar tant ple
d’herbei que hi ha treball per veure la tomba, l’única amb flors, us ho podeu
imaginar si us explico que no em vaig atrevir a passar al no veure el terra i
no saber que podia trepitjar. Ítem, més pel mur que l’envolta l’edifici com si
estigués presoner i no deixà veure la perspectiva de la capçalera.
El
colofó d’indignitat, d’abandó, d’incúria, és l’arbre que s’aixeca damunt d’un
esplèndid pilar de almenys 8 m. d’alçada. Què esperem? Que l’arbre és faci gros
i les seves arrels acabin trencant l’obra de segles.
Certament
la placeta i la font de davant del monestir comú a unes vivendes era netes i
polides.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada