Crònica de la vista realitzada a aquest poble i església
del Pallars Sobirà però situat en terrenys més propis del Pallars Jussà. Un
dels motius de la nostre visita era conèixer un poble amb el mateix nom que el
cognom propi i per arrodonir la situació contemplar que era envoltat de
planells.
A la mort l’any 1010-11 del comte de Pallars Sunyer I va
dividir el seu territori en dos comtats llegant al seu fill gran Ramon III les
terres més riques i planeres del Pallars més al sud, des d’aleshores Pallars
Jussà i al benjamí Guillem la zona situada més al nord, més muntanyosa i al
mateix temps més protegida dels atacs del musulmans, llavors Pallars Sobirà.
Però la divisió no va ser grata pels dos germans i van disputar-se durant anys
la possessió de les terres. Per tant observant el mapa del Pallars notem que
els dos comtats entren en el territori de l’altre.
Pujol,
pronunciat Puiol en la
parla local. Joan Coromines explica el topònim Pujol, relacionant-lo amb Puig,
a partir del mot comú puig,
del llatí podiu(m) (elevació, turó petit). Amb l'afegitó
del sufix diminutiu -olu(m) es creà Podiolo, que evolucionà fins
a Pujol ja en el català medieval.
Pujol és un poble del Baix Pallars (Pallars Sobirà) a 841
m. d’altitud i amb 19 h l’a. 2009. Fins l’any 1969 s’anomenava Pujol de
Peramea. Queda al sud-oest de l'actual cap de municipi, Gerri de la Sal, i
al sud-sud-oest de l'antic, Peramea.
És accessible des d'aquesta darrera població, per la carretera de Pujol, un camí rural en bon estat o
bé des de la N-260, una mica al
sud del punt quilomètric 297, al nord-est del Túnel de l'Argenteria, per la continuïtat de la
carretera anteriorment esmentada.
Situat a l'extrem meridional del pla de Corts, damunt
l'entrada a l'estret de Collegats, al SW del terme i amb bones vistes del
congost. El terme començava, venint del nord o del nord-est, a la Creu de Pujol.
El poble s'allargassa de llevant a ponent formant
pràcticament un sol carrer a l'extrem del Pla de Corts, entre el paratge de la Terra i el de Les Farratges i Rengaret. Tot i que avui dia a penes hi romanen
mitja dotzena de cases, entre les quals destaquen l'església i l'esplèndida
casa pairal, de caràcter essencialment senyorial (havia tingut torres de guaita
i senyaleres)
Pujol n'arribà a tenir de cases ben bé el doble, aproximadament una dotzena.
De la seva església
parroquial de Sant Andreu, d'origen romànic però força modificada, depenien les
de Cortscastell i Canals. Al poble, que el 1847 només tenia 4 cases, hi ha la
capella de la Mare de Déu del Roser. Sorprenentment no he trobat cap dada sobre
la seva construcció ni història.
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... al terme
de Pujol. S'hi pot llegir que el poble està situat en un lloc alt, però pla,
des on es domina, a l'oest, tot el Pla de Corts. Combatut pels vents del nord,
el clima hi és bastant fred, però sa.
La terra és de bona qualitat, una mica sorrenc, i participa tant de pla com de muntanya, tot i que les muntanyes són roques molt àrides. S'hi collia poc blat, ordi, patates, oli, mongetes, peres, pomes i herba per a pastures.
Segons la dita popular dels entorns de Pujol: Els Coixos
de Pujol, que no fan mal ni dol, són gent de pa i de pau. Malnom dels seus
habitants: Coixos i Bufafocs.
Prop de Pujol hi ha la Cabana de la Mosquera, un dels
megàlits coneguts de més antic de Catalunya.
Durant de la nostra breu estada va arribar un vehicle que
portava els nens de retorn de col·legi i ens va sorprendre que hagués tanta
mainada pel pocs habitants del poble.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada