En el nostre periple per
terres del Solsonès van arribar-nos al municipi de Llobera i després de visitar
el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola dels Bous vam seguir la pista
enquitranada per trobar l’església de Sant Salvador. De sobte ens cridà
l’atenció un campanar d’espadanya que s’erigia al costa d’una casa de camp i és
visible des de la carretera. Vam parar el cotxe i a peu ens hi dirigirem amb la
imatge gràcil del campanar en els nostres ulls.
El camí era fresat per
múltiples petjades de ramat oví o cabrú que feien com un domàs dibuixat de les
marques dels seus peus. En arribar davant de la porta van veure que la religió
havia abandonat la construcció i feia temps que ningú l’utilitzava a causa de
les bardisses que obstruïen el pas. La porta era oberta, però ajustada, i vam
accedir a l’interior on el terra era cobert de palla neta.
Sant Pere de la Sala,
anteriorment coneguda amb el nom de Sant Pere de Comajuncosa des del segle XI
fins al començament del XIX.
Actualment ha pres el nom del mas de la Sala on és situada. És a la vora de l’hort i s’utilitza com a pallissa.
Dades consultades: De totes
les esglésies del municipi de Llobera aquesta es creu és la més antiga. Surt
esmenada en un document del 21 d’abril de l’any 1002 quan Sanç de Llobera i la
seva muller
Quinedelde estableixen un mas que limita amb Sant Pere de Comajuncosa “domibus sancti Petri in Choma Iuncosa”.
Al 1060, el seu fill, Mir i sa muller Estefania venen
a Guitard i a Eicolina uns alous que posseïen al terme del Castell de Llobera,
situats a Comajuncosa, així com la mateixa església, el cementiri i ornaments
que hi pertanyien.
Pels capbreus dels segles XIV i XVI sabem que Sant
Pere és una sufragània de la parròquia de Sant Pere de Llobera.
L'any 1694, segons consta en una llinda que hi ha a la
porta d'accés a l'església, la nau és allargada amb un presbiteri i un cos
adossat al mur sud-est en funció de sagristia.
L'any 1897 arran de la nova distribució de les
parròquies del bisbat de Solsona perd la categoria de sufragània.
La nau és de planta rectangular sense absis. Està
orientada a l'est. A l'interior hi ha una volta de canó lleugerament apuntada,
que correspon a la part primitiva, i una continuació d'aquesta posterior feta
amb material més bast de tàpia. Està enguixada.
La coberta és de dos vessants. Al frontis hi ha un
campanar d'espadanya amb dues obertures. La porta és al mur de sud-est.
La cara est sembla feta de nou, ja que els carreus
estan relligats amb ciment.
L’edifici està pràcticament cobert d'arrels i
vegetació, sobretot al sostre i al cantó de llevant, fet que empitjora encara
més el seu estat.
El què sembla ser l’antic cementiri és ple de
bardisses i plantes.
En un principi havia de servir per complir el culte
dels creients del lloc, ara ha perdut la fe i és oblidada de la mà de Déu i de les
persones de l’entorn.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada