Seguint la nostra visita a
terres urgellenques ens aproparem a Peramola. En aquesta població hi ha dues
esglésies sota l’advocació de Sant Miquel, l’actual parròquia situada enmig del
poble, i la vella situada en el cementiri.
Per causa de la nostra
estimació al romànic ens decantarem a fer la visita a aquest edifici. Malgrat
tot férem fotografies de la nova, també amb el seus anys d’antigor per
posteriors ressenyes.
De Sant Miquel de Peramola no
hi ha esment en època medieval, tot i que si que n’hi ha en segles posteriors.
En la visita pastoral de l’any 1575 consta que les teulades de l’església eren
en mal estat. Entre aquest any i el segle XVIII és degué substituir l’antiga església,
avui al cementiri, per l’actual parroquial.
Peramola, capital de la
baronia de Peramola, el nom es documentat per primera vegada l’any 997 en la
persona d’Arnallus de Petramola, aglutinació de Petram Molam, “massa de
pedra”, ”pedra en forma de mola” referint-se amb total seguretat a l’alta mola
de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat.
Altres dades. Els Peramola,
els primers barons, gaudiren de força prestigi en la Catalunya dels segles XIII
i XIV, amb militars i eclesiàstics reconeguts. Al estinguir-se els Peramola,
cap l’any 1430, la baronia passà als Desbrull, després als Zurita, als
Pinós-Fenollet, als Ferrandis d’Híxar i als Silva. I et aquí una dada, que
donada la nostra afecció berguedana em crida l’atenció: en el testament de Rosa
de Silva i Pimentel, comtessa de Sallent, del 1739, pervingué la possessió als
Navarrete que vengueren les terres al poble. Un dels membres d’aquest llinatge,
Pere de Navarrete (mort 1885), fou membre de la junta carlina de Berga, fracció
aristòcrata i oposada a les crueltats del comte d’Espanya.
També trobem dades ens diuen que
l’any 1026 Petra Molam i els seus termes eren honors d’Arnau Mir de Tost. Pel
seu testament, l’any 1071, el castell de Peramola passà al seu nét Guerau de
Cabrera, que fou vescomte d’Àger. Al segle XII són documentats els Peramola, un
membre dels quals fou monjo a Sant Cugat del Vallés. Un altre, a la primeria
del segle XIII, féu testimoni en les donacions que els comtes d’Urgell van fer
a l’església de Solsona. Aquest mateix personatge, el 1212, assistí a la
batalla de les Navas de Tolosa i Jaume de Peramola fou sembla, un dels
acompanyants de Pere el Gran al desafiament de Bordeus. Segurament una lectura
més acurada i lligant ambdues versions ens donés la més correcta.
Actualment són posseïdors del
títol els Ceruti. En la Guerra de Successió, la vila de Peramola. D’ideologia
austriacista i considerada com a bressol
comarcal de la rebel·lió, fou durament represaliada per l’exercit
borbònic.
Actualment l’església és un
edifici d’una nau, extremadament curta i coberta amb volta de canó, de perfil
semicircular, i acabada a llevant amb un absis semicircular, obert directament
a la nau. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada.
La porta, en arc de mig punt
adovellat s’obre a la façana oest flanquejada per dues finestres rectangulars. La
porta és coronada per un carreu en el què hi ha gravat un crismó. A la façana
sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada.
L’absis és ornamentat,
exteriorment , amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre
lesenes. A la façana es repeteix el mateix tipus de decoració, amb un fris
continu d’arcuacions que segueix el pendent dels vessants de la coberta de
doble vessant i feta de llosa. Culmina la construcció un campanar d’espadanya.
Per la disposició de la unió entre
l’absis i la nau, les mateixes proporcions d’aquesta, és ben clar que l’obra
actual correspon a l’afegitó d’una nau, curta i desproporcionada a un absis què
és el darrer vestigi conservat d’una església del segle XI, construïda a la
manera llombarda.
Val la pena veure en el
cementiri dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.
Cercant dades et donés compte
de la riquesa romànica que guarda el teme municipal i ens demostra que hem de
tornar a gaudir del bell indret de Peramola.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada