Pep Coll, l’escriptor de
Pessonada, recull una llegenda sobre el castell de Mur. Com moltes llegendes
d’arreu del país, se situa en el temps dels moros.
Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors.
Després de molt cavil·lar, a
un dels capitostos cristians- potser una estratagema del mateix Arnau Mir de
Tost, però la llegenda no ho diu- se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal
de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit
cristià es revestí de branques i ramatge
i, dissimulats així, els soldats van anar avançant muntanya amunt.
La filla petita del castellà
moro, una bordegassa de pocs anys, els va veure pujar de la finestra estant i
ho anà a explicar al seu pare.
¾
Papa, com és que les mates avui caminen? —li
preguntà amb inquietud infantil.
Tanmateix, aquell dia feia un
vendaval de mil dimonis i les parets i les finestres del castell, exposades a
tots els vents, gemegaven per tots els costats.
¾
No tinguis por, filleta, que els arbres no
caminen mai. És el vent de port que els sacseja –li contestà amorosament el
pare.
Els cristians, emboscats pel
fullatge i protegits pels bramuls del vent, van poder arribar fins al peu de la
muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquest estratagema,
aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa.
Recull dades: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada