Crònica
de la sortida per la vall de La Vansa i Fórnols en recerca de tants llogarets i
esglésies que hi ha en aquesta bonica i agresta regió de la nostra terra.
A
l’entrada de Sorribes de La Vansa hi ha la
cruïlla que porta fins a Ossera i les primeres cases a l’esquerra que es troben
és el petit nucli de Sant Pere (1060 m.alt. i 6 h.), que és situat a la dreta hidrogràfica
del barranc del riu Fred. Actualment aquest petit lloc és veu bastant
reconstruït.
Pujant
la primera entrada del poble a mà dreta surt una pista que porta a l’església i
el cementiri annex, que es troba enmig d’un bell prat.
En
l’ACCU s’esmenten les parròquies que conformen la vall de La Vansa així “Banieras et Eterrito vel Spelunka, atque
Uuardia, sive Fraxano et Corneliana atque Jausa, vel Tuxen”. L’estudi de
l’escassa documentació, coneguda fins ara d’aquest territori permet identificar
molts d’aquests topònims, afegir-ne d’altres d’identificables i d’altres
actualment desapareguts per fer-se una idea en l’edat mitjana els assentaments de
població de la vall de La Vansa.
El
primer esment de la vall de La Vansa és del 849, que l’abat de Sant Andreu de
Tresponts reconeix a l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa
Eulàlia i Sant Joan de la vall de La Vansa.
En
dos documents dels a, 1031 i 1056 es permuten unes terres situades
respectivament,”in val de Lavanciencio,
in apendicio de Sancta Martino vel del sancto Petro” i “in valle Lavanza , in apendicio de sancto
Martino ...in apendicio de Sancto Iuliano”
En
el testament d’Arnau, fill de Mir, del 1082 s’esmenta entre altres Sant Pere de
Lavansa.
En
la infeudació atorgada l’a. 1107 per Ermengol Josbert a Galceran I de Pinós del
castell d’Ossera i de Sant Romà, seguí al 1130, la infeudació de l’honor de
Lavansa pel comte Ermengol d’Urgell a Galceran II de Pinós, restant així la
vall de Lavansa sota l’orbita que la tingueren fins l’a. 1371, que Pere
Galceran III de Pinós la vengué al capítol de la Seu d’Urgell, a qui pertany
fins el fi de les senyories.
Segons
la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280 Sant Pere de Lavansa està
integrada al deganat de la vall de Lord, mentre l’a. 1391 pertany al deganat de
l’Urgellet. En els llibres de visites de la diocesi d’Urgell dels s. XVI i
XVIII apareix com sufragània de Sant Martí de Lavansa. Després ha estat
supeditada a la parròquia d’Adraén.
L'edifici és
d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis
semicircular, el qual presenta característiques d'una època més tardana a la de
la resta del temple, obert mitjançant un plec que forma un profund arc presbiteral.
L’absis actual substitueix l’original de l’església refeta en èpoques més o
menys recents per motius que és desconeixen.
La porta,
situada a la façana de ponent, és rematada per un arc de mig punt. De la
construcció original es conserva només una finestra de doble esqueixada. Actualment
en el cementiri davant la porta i recolzats en el mur s’han afegit unes filades
de nínxols.
Damunt la
portalada s'aixeca un campanar d'espadanya de dos ulls, amb un petit additament
per a una tercera campana.
Tant
l’interior com l’exterior és encalcinat, llevat de l’absis on és visible el
parament amb aparell de reble. La resta del murs, on és visible el parament, són
fets amb carreus de pedra tosca, en filades uniformes.
Aquesta
església és un clar exemple de l'arquitectura rural del
segle XII.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada