SANTA MAGDALENA DE GUARDIOLANS. VILADA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA

En aquesta ocasió tornàvem a l’antic terme de Gardilans o de Guardiolans, a la recerca de la seva església parroquial dedicada a Santa Maria Magdalena, superaven la casa de les Eres de Guardiolans, i escassament a un quilòmetre trobàvem en un estat força precari aquesta església.

 

Està documentada el juliol de l'any 903, amb motiu de la seva consagració, duta a terme pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà subjecte fins al segle XV a la parroquial de Sant Joan de Vilada.

Santa Magdalena de Guardiolans pertanyia a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de la Portella. El monestir tenia diferents drets dominicals sobre terres de la parròquia de Santa Magdalena. Donacions de l'any 1026, 1036 i 1078 en són testimoni i els topònims de Guardiolans semblen confirmar que aquest lloc pertanyia a la Portella però que el monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció eclesiàstica sobre ell: "Villa Erchilans" i "alou villa Gardilans", "ipsa Closa de Gardilans qui est de Sante Marie riuipollentis". Hi ha notícies referents al mas "El Soler de Santa Magdalena de Gardilans" del 1227 i un altra de l'existència de "Santa Maria de Gardilans" del 1328.

L'església es posa inicialment sota l'advocació de Santa Maria, l’any 1001 la trobem però sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referències concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi de l’època baix medieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un "cobri altar". La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. 

Es tracta d'una església romànica d'una sola nau i amb volta de canó, encarada a llevant. Està situada entre antics conreus, als primers replans de la muntanya. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca. 

Sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita i ampliant desproporcionadament la nau relativament petita.

En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès i, juntament amb la vegetació que s'arrecera prop del temple, ofereix molt mal aspecte. 

Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. S’obre un òcul més modern que la resta de la primitiva construcció a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada.  

La porta d'accés, situada al mur de migdia i amb volta de mig punt, és d'estil romànic, destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, dóna la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, al extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es varen col·locar un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical. 

 L'interior de l'edifici – al que no podem accedir – ens expliquen que no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i es pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d’interès. L’altar de pedra és del segle XX. 

La valoració de l’estat de conservació del conjunt és negativa, els tècnics detecten problemes estructurals; algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se, s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S’aconsella posar remei a les deficiències el més aviat possible, en evitació de mals majors; és urgent també fer una neteja de la vegetació que poc a poc va engolint l'edifici. 

Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d’uns 1-1’5 m. d’alçada. 

Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baix medieval. 

El topònim sembla derivar clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada, com Guardiola per exemple. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.