Aquesta
església, que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, és la capella de
cal Bringué. És situada en un turó que s’aixeca 100 m. per sobre del nivell del
riu Valira al costat mateix de l’espadat.
L’església
de Sant Mateu és una de les figuren documentades des de més antic. La seva
existència és esmentada el 30 de juny de l’a. 985- 986 en donar el prevere
Hels, pel salvament de la seva ànima, l’alou amb l’església de Sant Mateu a
Sant Serni de Tavèrnoles.
Es
tracta d’un dels edificis més petits de tot el Principat (fa 7,8 m. de
llargària total exterior). Consta d’una petita nau (fa 4,6 m. de llarg per 4 m.
d’amplada), rectangular i rematada vers llevant per un absis semicircular,
proporcionat, (fa 2,5 m. de radi ext.) a les mides del conjunt de l’edifici.
L’aparell
és uniforme i obrat amb blocs de llicorella escantonats, sense polir barrejats
amb altres de mida més petita i mig ofegats en argamassa. Els mur són llisos,
sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.
Interiorment
és molt pobre i rudimentària. És coberta amb un sostre de fusta, amb
encavallades i damunt una teulada de llicorella.
Exteriorment
la nau es tanca a llevant amb un mur i que sobresurt per damunt de la teulada i
de les parets i on en la seva part superior es coronat per un petit campanar
d’espadanya d’un sol ull.
Al
costat de llevant s’obre l’absis semicircular cobert també amb llicorella, és
completament llis i interiorment té volta de canó. Una observació ens fa
arribar a la conclusió que l’absis és posterior a l’església i possiblement va
substituir a l’arribada de les corrents llombardes a l’anterior quadrat. Al
costat de migjorn hi ha una espitllera molt senzilla d’esqueixada simple,
oberta a l’interior.
La
porta d’entrada, força rudimentària, ha estat feta amb blocs de pedra amb
dovelles de pedra calcària.
El
s. XIX va ser assaltada i incendiada durant la nit. Al primer quart del s. XX
la teulada fou arranjada i va fer-se una sobreelevació ben visible.
Una
llegenda diu que l’emperador Carlemany va hostatjar-se en Cal Bringué, abans
potser una casa forta o una torre fortificada, i va resar en la església de
Sant Mateu.
En el camí de les
llegendes, tema que m’encanta, hi ha que caminar amb peus de plom.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada