Os de Civis, també dit Aós de
Civis, i antigament Os d’Urgell és una entitat municipal descentralitzada de
les Valls de Valira, a l’Alt Urgell. Té un cens de població aprox. de 140
habitants i estadísticament el nombre va creixent. I és situat a 1493 m.
d’alçada.
Os de Civis és situat dalt d’un
petit turonet, on conflueixen el riu d’Aós o de Satúria, tributari del Valira.
amb els torrents d’Avellà i d’Enclar Aos. Situada en el vessant andorrà però
administrativament sempre ha estat catalana i els seus límits mai s’han
disputat. Només s’hi pot arribar mitjançant la carretera de Sant Julià de
Lòria. També els serveis depenen d’Andorra. La comunicació amb la resta del
municipi és molt difícil s’hauria de pujar al coll de Conflent i com va dir la
senyoreta de l’oficina d’informació per una pista de terra incerta.
El lloc de Ouosse, esmentat en l’ACCU, era possessió dels Caboet, en féu de l’església
d’Urgell i passà posteriorment als seus hereus els vescomtes de Castellbó.
Malgrat els seus orígens romànics
l’església no apareix documentada fins l’any 1312 i 1314 en la visita feta pels
delegats de l’arquebisbe de Tarragona.
Es tracta d'un edifici medieval molt modificat en
èpoques posteriors. Consta d’una nau rectangular amb tres capelles laterals al
costat nord, i amb coberta de fusta.
La nau està capçada a llevant per
un presbiteri i una sagristia trapezoïdal que substitueixen l’antic absis
semicircular espai ara ocupat per la sagristia. El porxo original, situat a les
façanes de llevant i de migdia ha estat reconstruït al segle XX.
Les obertures originals són dues
finestres de doble esqueixada i un ull de bou situades a la façana. El campanar
situat al costat de l’entrada, presenta unes característiques de fortificació.
És de planta quadrada amb dos pisos i espitllera al primer pis i quatre
finestres al segon.
La majoria de les cases són al
redós de l’església.
L’any 1982 al veure’s incomunicats
per les fortes riuades es va constituir l’Associació d’Amics d’Aos de Civis que
va ajudar a la restauració de les cases del poble i per aconseguir alguna
subvenció per restaurar l’església romànica de Sant Pere i Santa Margarida.
Text i documentació: Miquel Pujol
Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada