Des de Organyà surt una
carretera en direcció a Cabó i poc després de la sortida del poble hi ha una
cruïlla senyalitzada que al cap d’uns 11 0 12 km. ens hi porta per una pista
asfaltada de muntanya.
El lloc de Montanissell és
esmentada en l’acta de consagració de
Santa Maria de’Urgell amb el nom de Montangocello,
en la segona meitat del segle X. És un dels indrets permutats l’any 988 pel
comte Borrell IV, la seva muller i el seu fill, amb el bisbe Sal·la i els canonges
de Santa Maria de la Seu, en canvi de certes esglésies situades al Berguedà i
al Ripollès.
L’any 996 és documentat el
castell de Montanissell, on la mitra també hi tenia propietats. En la butlla
del Papa Silvestre II, expedida el 1001 a petició del bisbe Sal·la, es confirmà
la propietat de Santa Maria de la Seu sobre la vila de Montanicello, confirmació que es repetirà en la butlla de Benet
VIII del 1012. En el seu testament, datat l’any 1003 (o 1005), el bisbe Sal·la
deixà a Santa Maria de la Seu el bllat i la dècima que rebia d’aquest lloc.
Montanissell es esmentat en un
document del 1036 i en una donació del 1110 com a límit. L’any 1253 el comte de
Foix i vescomte de Castellbó comprà els drets que C. de Sallent tenia sobre el
castell i el lloc i els integra al seu vescomtat.
En un document datat entre el
1040 i el 1060, apareixen esmentats els altars de Sant Climent i Sant Joan a la
vall de Nargó. El primer es correspon a l’església de Coll de Nargó, però en
quant al segon, hi ha la possibilitat, no molt fonamentada, que fes referència
a Sant Joan de Montanissell.
En el llibre de la dècima de
la diòcesi d’Urgell del 1391 el capellà de Montainicell
consta dins el deganat d’Urgellet. El 1758 tenia com sufragània l’església
de Sant Andreu, ara Sant Maximí de Sallent. Actualment està supeditada a la
parròquia d’Organyà.
És un edifici simple d’una
sola nau de murs lleugerament convergents, amb l’additament d’un absis
semicircular obert al costat de llevant, el qual s’uneix a la nau sense que
hagi cap plec de reducció diferenciats només per la mida de la nau. Lleugerament
més ampla que l’absis.
La nau és coberta amb una
volta apuntada, reforçada amb arcs torals que es recolzen en uns ressalts
encastats als murs. L’absis , atès el seu perímetre semicircular accepta una
volta de d’un quart d’esfera.
L’església és il·luminada per
quatre finestres, de les quals només dues( la del centre de l’absis i la del
mur sud) semblen originals.
La porta rematada amb un
simple arc de mig punt adovellat fet de pedra tosca dona entrada a la capella
al capdavall del mur sud.
El mur de ponent és coronat
amb un simple camapnar d’espadanta d’una sola obertura, refet posteriorment.
L’absis com única decoració presenta
un fris continu d’arcuacions sobre petites mènsules que circueix la part
superior de l’absis sota el ràfec de la teulada.
L’edifici és reforçat amb un
contrafort per salvar la integritat de la construcció. El 1990 es va dur aterme
una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova
teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volsta de l’absis.
Malgrat la decoració llombarda
que hi ha a la capçalera els estudiosos Junyent i Mazcuñan afirmen que l’església
és una obra del segle XII.
Està catalogada com Bé
Cultural d’Interès Local.
Sorprèn troba tanta informació
i història de tants fets ocorreguts en un lloc actualment quasi deshabitat.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada