VIL•LA CLOSA D’ESCALÓ. LA GUINGETA D'ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà a Pallars Sobirà visitàrem la vil·la closa d’Escaló. 

Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

En aparcar el vehicle la primera cosa que es divisa és la torre que domina des de la propera muntanya la vila closa d’Escaló.

 

Es tracta d’una torre de guaita, que es manté encara molt sencera. Situada sobre un turonet damunt de la població domina la vila d’Escaló i l'entrada de la vall d’Escart. A l’època medieval formava part del sistema defensiu de la Vall d'Aneu, comunicant-se directament amb la torre defensiva de la Torrassa, el Castellot d'Estaís i els castells d'Escart, Llort, Berrós i Llavorre.   

 

 

La seva construcció és de planta circular i els murs s'endinsen a la part alta, construïda amb un aparell granític i pissarrós sense desbastar. Les seves parets tenen un gruix de més d’un metre i una alçada de 14 m. coronada amb merlets. Va ser edificada en el s. XI–XII, tot i que refeta al s. XVI.

A mitja alçada s’obre una petita porta d'arc de mig punt. Actualment truncada. El motiu de la porta a mitja alçada forma part del sistema defensiu de l’esmentada construcció. En cas d’atac es retirava l’escala de fusta i els assaltants no podien accedir fàcilment dins l’edifici. Normalment aquestes torres de guaita no havien gaire guarnició a no ser que formessin part d’un castell. 

Forma part del Béns d’Interès Nacional de Catalunya. 

Escaló és situada a la part dreta del riu Noguera Pallaresa i domina el lloc clau d’inici de la Vall d’Àneu, a la boca de la vall del riu Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s’obre la vall d’Àneu, la porta de la qual era constituïda pel castell, ara només en resta la torre i el monestir del Burgal.

 

L’antic terme fou fusionat l’a. 1971 amb el de Jou al de la Guingueta d’Àneu. Comprenia a més els pobles d’Escart i Estaron, el despoblat d’Arides, el santuari de la Roca d’Escart i les restes del monestir del Burgal. 

Una vil·la closa és una població protegida per muralles, sense edificacions extramurs. Antigament podia ser un lloc castral. És un tipus de població típic de l’època antiga i de l’edat medieval. Pràcticament la part posterior de les cases constituïen part de la muralla i entre les cases hi havia dues petites travessies que permetien accedir a un cinturó de ronda. 

 

Té sencer el portal que mira a l’O. i s’ha reconstruït el de l’extrem contrari.  

Hi ha un únic carrer (100 m.) dins el recinte emmurallat si exceptuem el parell de travessies. A costat i costat s’aixequen cases de pedra amb parets mitgeres a la part baixa on s’obre un porxo, bé amb arc de mig punt o bé en llinda de fusta. En algunes a més hi ha un pis alt amb un petit balcó a la façana. 

Els llosats de llicorella a dues  aigües són poc inclinats. La façana de la casa és una de les vessants. 

Hi ha cases en estat ruïnós i altres han sofert actualitzacions sense respectar l’entorn això fa que quedi el conjunt bastant desdibuixat. Però val la pena fer-hi una visita i passejar amb tranquil·litat pel carrer principal fins a l’altre porta de sortida que dona al riu d’Escart i a l’antic molí.  

Aproximadament hi ha una trentena de cases amb noms tan curiosos com casa Cabaler, casa Cardaire, casa Borda o casa Xorra. Altres els seu nom indica clarament l’ofici: casa Baster, casa Barber, casa Ferrer, casa Moliner o casa Sastre.   

 

Menció especial un balcó de fusta que té balustres perfilats i gravats. Al centre hi ha gravat un cercle que encercla una roseta de quatre pètals, a la part superior i inferior hi ha un rectangles que emmarca diferents motius. El passamà és també decorat amb motius fent ziga-zagues. 

 

Tot un món de persones tancades entre muralles per salvar el do inapreciable de la vida.  

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.