Havíem visitat anteriorment el
monestir de les caputxines a Manresa i admirat el seu claustre provinent del
monestir de Valldaura d’Olvan i en aquest ocasió vam voler conèixer les restes
de l’antic monestir.
Després de quatre o cinc km.,
de circular per una pista de terra en no gaire bones condicions, des d’Olvan
vam arribar a l’església, únic vestigi dempeus que resta del monestir fundat en
el lloc anomenat el Favar (Gavar).
L’any 1231 els germans Bernat i
Geralda de la Portella fundaven el monestir de Valldaura per tal de fomentar la
religiositat en el lloc. Dotaren convenientment a l’església, davant de l’abat
de Ripoll, amb nou masos, una casa i mil
sous malgoresos entre altres béns.
Cap l’any 1240 una comunitat
de monges del Cister, provinents de Santa Maria de la Bovera, a la Segarra
regentava l’església. Varen arribar atenen les ordres del papa Gregori IX que
va manar a la comunitat de la Bovera es dividís i es traslladés, la meitat al
monestir veí de Vallganta i l’altre meitat a Valldaura. Un any després de
l’arribada el bisbe i la comunitat canonical d’Urgell confirmaven la comunitat
i concedien a Geralda i a les monges la facultat d’escollir abadessa
conservant, però, el bisbat, els drets que sobre el lloc tenia el rector
d’Olvan.
Des de el seu naixement el
monestir fou protegit pels nobles del Berguedà, principalment per la família
fundadora que una vegada construït el monestir va augmentar considerablement el
seu patrimoni.
Pere de Berga, senyor de la
vila, concedia a la comunitat un mas a la parròquia de Santa Cecília de Fígols
a canvi que li confirmessin les franqueses del convent de framenors de Berga.
L’any 1246 Estefania de Lluça, muller de Pere de Lluça, aleshores novícia, cedí
la quantitat de cinc-cents doblencs d’or i uns masos. El comte de Pallars,
Arnal Roger, ampliava el patrimoni amb bones donacions. La fama del monestir féu
que la casa fos escollida com a lloc d’enterrament de dones il·lustres de la
comarca: Sibil·la de la Portella, Sibil·la d’Anglesola, etc.
El monestir de Valldaura gaudí
també de la protecció reial. El rei Jaume I, l’any 1276 hi cedia els rèdits de
la Cerdanya i el Conflent. El 1285 el rei Alfons tornava a Valldaura les rendes
de la batllia de Palmerola que havia cedit al monestir el seu pare Pere II.
L’expansió del monestir va
xocar amb els interessos del veí monestir de Sant Pere de la Portella i al
segle XIV s’enfrontaren en un llarg plet sobre terres.
Fou al segle XIV quan el monestir es dividí al fundar-se una
casa a Berga. L’any 1338 una part de les monges passa de Valldaura a Berga, a
una casa-monestir fora dels murs de la vila, fins el 1374 que es traslladà a
l’interior de la vila.
El trasllat respon al desig
dels ordes religiosos del segle XIV de localitzar-se en l’àmbit més dinàmic de
les viles, com una nova forma d’entendre la religiositat. Aquesta divisió no va
agradar gens a les monges que restaven a Valldaura ja què comportava repartir
els bens i el patrimoni.
Un cop atorgat, després d’un
llarg plet en el que intervingué el delegat del bisbe d’Urgell i els preveres
de Santa Eulàlia de Berga, el permís a la nova comunitat de Berga, coneguda amb
el nom de Santa Maria de Montbenet i concedida l’aprovació per construir una
capella fou necessari reestructurar i dividir el patrimoni de Valldaura.
Sens dubte la divisió va
deixar Valldaura malparada; la casa malvivia envoltada de perills i sotmesa al
bandidatge enmig de la solitud del lloc. Davant de totes aquestes dificultats les
monges van traslladar-se a Manresa, acció facilitada pel fet que e l’any 1398
Bartomeu Amargós de Manresa cedí a la comunitat una capella advocada al sant Esperit
i Valldaura quedà desert.
L’edifici bé que d’estructura
romànica, és d’una època un xic tardana. Consta d’una nau sense absis i amb la
volta lleugerament apuntada. Els murs són tant la capçalera com els de la nou
són sobrealçats posteriorment.
L’església no té cap
ornamentació i l’aparell és fet de blocs de pedra quadrats i polits. Al mur de
migjorn i vers la capçalera es pot veure una finestra de doble esqueixada
coberta amb un arc de mig punt. La façana dona a ponent.
La porta constitueix un dels punts més interessants de l’edifici. Ha
estat feta amb grans dovelles. Les quals formen un arc de mig punt. Sobre
aquest arc hi ha una arquivolta ressaltada per una altra motllura més grossa i
tallada formant xamfrà, tot plegat disposat de manera de guardapols, i amb els
seus extrems sostinguts per dues mènsules.
Mirant la porta a l’angle
superior i al costat d’una finestra cega hi ha encastada una petita làpida que
porta una llegenda i un element esculpit. És tracta d’una lauda sepulcral
datada l’any 1386; hom hi pot llegir que l’església fou reformada per l’abadessa
Sibil·la de Pinós. En la finestra cega actualment hi ha una imatge de la Verge
i el Nen.
D’aquesta església procedeix
una imatge de la Mare de Déu, gòtica. També hi procedia un encenser i un calze
probablement de peltre els qual anaren a parar al Museu Episcopal de Vic.
Tot i que no es conserva cap
resta de l’antic monestir quan aquest fou enderrocat a causa de la Guerra Civil
catalana (1465) és va desmuntar el claustre i aquest fou reutilitzat més
endavant pel monestir de caputxines que malgrat un segon enderroc, el 1936,
encara es conserva en aquest darrer lloc.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell
Grau.
Berga, 28/02/2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada