dimarts, 30 de juliol de 2013

SANT VICENÇ D’ESTAMARIU. ALT URGELL. UN TRESOR RETROBAT

TERRES DE L’ALT URGELL.

Anàvem feia temps volen visitar l’església de Sant Vicenç d’Estamariu. Ens era coneguda la seva situació però un cop per trobar-la tancada per obres de reforma i altres per preses per arribar a altres llocs ens havia quedat postergada com un propòsit a complir.


Seguint la CN 260 de Puigcerdà a la la Seu d’Urgell, passat Martinet, hi ha una cruïlla a mà dreta que mitjançant una estreta i revoltada carretera condueix fins al poble d’Estamariu. És situat a una alçada de 1084 m.

En la mateixa carretera que ens portaria a Bescaran, en l’antic cementeri del poble és situada l’església de Sant Vicenç, que va ser la parroquial fins al segle XVIII, que va ser substituïda per la de Santa Cecilia en el centre de la població. D’aleshores ençà va passar a ser la capella del cementiri caient en l’oblit.

En arribar-hi van veure era tancada però hi ha un cartell amb un número de telèfon per poder realitzar la visita de l’antiga parròquia. Amablement el Sr. Planes va acudir per obrí la porta i mostrar-nos l’església.


El nom d’Estamariu  que apareix documentat a la consagració de la catedral d’Urgell (Stamariz) segons Joan Coromines és preromà, d’arrel bascoide i sens dubte fa referència al fet que és troba en un lloc ‘clos’, aïllat, recondit,...

El topònim de Estamariu apareix documentat per primer cop l’any 893. Tot i que el temple es esmentat l’any 839 en la discutible acta de consagració de la Seu, les restes actuals corresponen a una edificació romànica de la primera meitat del segle XI. Així, l’església de Sant Vicenç consta per primera vegada l’any 1019 en el testament de la vescomtessa Sança.

Durant l’edat moderna, les visites parroquials aportaren noves informacions, concretament, en la visita de 1575, queda reflectida la disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant Pere i el de Sant Esteve. També parla de l'existència del campanar.

En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser anys enrere.

L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins cap el 1950, moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses. La construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva decadència, de tal manera que es trobava en estat ruïnós al clos del cementiri

L’edifici és de planta basilical, poc freqüent en les esglésies romàniques del Pirineu català i la data de la seva construcció és de voltants de l’any 1040 amb una claríssima influència de les tipologies constructives llombardes.

És un edifici romànic de tres naus, capçades a llevant per tres absis. S’ha reconstruït i netejat recuperant l’espai del enderrocada tercera nau i l’any 1999 s’ha reconstruït la teulada de fusta. En la seva primera construcció també era de fusta, però en reformes posteriors és va voler cobrir amb volta de canó i les parets no van resistir el pes de l’obra i es van esfondrar.

L’absis de la nau central és ornamentat amb arcuacions llombardes i lesenes del segle XI. L’absidiola meridional sense ornamentació i amb la finestra tapiada segurament podria ser del segle següent. Les naus estan separades amb cinc arcs que arrenquen de quatre columnes cruciformes.

L'àrea presbiteral queda aixecada respecte les naus. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al sud, on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus.


Els exteriors presenten una absidiola de mur llis, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes, cegues i lesenes, entre les quals s'obren finestres d'esqueixada doble. L'aparell és de pedra irregular, amb carreus més grans a les cantoneres, disposats ordenadament en filades uniformes.

Ens crida l’atenció el petit porxo-comunidor que dona entrada al cementeri i l’església.

La Fundació Sant Vicenç d’Estamariu ha tingut com a objectiu prioritari la restauració de l’església i dels seus frescos. El bisbat d’Urgell va cedir l’ús de l’edifici i moltes institucions públiques i privades van col·laborar per aconseguir el finançament necessari sense el qual no s’hagués poder fer el retrobament d’aquest tresor artístic.

La singularitat i importància del monument es troba en l'existència d'unes pintures murals del segle XII. Aquestes, juntament amb les que hi ha a Sant Serni de Baiasca, són les úniques pintures romàniques originals que es conserven in situ i són d'una qualitat excepcional.


Les pintures estan realitzades amb la tècnica del fresc, amb aplicació dels pigments damunt d’una capa de calç humida. Cal destacar la riquesa de la paleta cromàtica amb la utilització de pigments cars com l’atzurita i el cinabri. Hi ha representat, malgrat que només és visible la part inferior, el Crist en majestat. Amb el Tetramorf- els símbols dels Evangelistes- al seu entorn. A sota mateix hi ha un fris on s’alternen petits animals simbòlics i testes de màrtirs. Més avall hi ha dos registres més, un que representa el col·legi apostòlic i l’inferior un seguit de bustos de màrtirs dels qual es conserva clarament el de santa Àgata, amb  la inscripció que la identifica i un altre molt esborrat. Probablement incloïa també la figura de sant Vicenç, sota l’advocació de qui està dedicada l’església.

Al MNAC, des de l’any 1906, hi ha un baldaquí i un retaule procedents d’aquesta església. El retaule, gòtic, és dedicat a Sant Vicenç i conté escenes de la seva vida i martiri. Aquest retaule ha donat nom a un pintor, el Mestre d’Estamariu , del segle XIV, que feu altres obres al mateix bisbat d’Urgell. El baldaquí, amb capitell policromats de tradició romànica, conté a l’interior pintures del mateix pintor.

Benaurances pel retrobament tant pel seu valor artístic com per esser una part de la nostra història.

Text i recopilació dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada