dimecres, 14 d’agost de 2013

SANT SALVADOR DE MATA. CAPOLAT. BERGUEDÀ

TERRES BERGUEDANES.

En una de les nostres descobertes vam seguir el camí que porta fins a Sant Salvador, santuari, punt geodèsic i on la quadribarrada bandera de la nostra terra oneja al vent. Les restes de l’antic monestir són situades al cim del serrat de Sant Salvador, termenal amb els municipis d’Avià i l’Espunyola,  dins la partida de les Tombes.

   
El mirador és meravellós perquè des d’aquest punt, 350-400 m. d’altitud, és domina tota la plana propera del Baix Berguedà fins a la serrades carenes de Montserrat.

Hom ha identificat aquesta església amb la de l’antic monestir benedictí de Sant Salvador de Mata, d’història poc coneguda, que segons documents fou consagrada pel bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigís el 13 de desembre del 899. En l’acta de consagració explica que és consagra a petició de l’abat Sunila i dels habitants dels habitants de Sponna i Villaregali que l’havien restaurada en el lloc anomenat Matta monasterii.


El 905 el cenobi encara subsistia, car Adalaiz, comtessa filla dels comtes Suniari i Richildis, donà per remissió de l’ànima dels seus pares tot el terme de l’Espunyola al monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Esmenta en els límits de la seva donació et de partis orientis affrontat in fines de Mata monasterio. A partir d'aquesta data del monestir de Sant Salvador de Mata s’ha perdut tota la documentació.


Sant Salvador també dit Sant Salvador de la Mata o de Capolat és una església preromànica (segle IX-X) de planta rectangular, actualment només són visibles els murs de tramuntana i ponent.

Els carreus en una part de l’edifici són ben escairats i col·locats en llargues filades. Aquest parament contrasta amb el resta, perquè en algun moment és remodela la construcció.

Tot l’edificació és ocupada per les plantes i els matolls que fan difícil entreveure-la gaire.


Per les restes conservades pot pensar-se que l'església no tenia arc triomfal, i el santuari no estava diferenciat de la resta, almenys en planta.

L'església estava coberta amb bigues.

Malgrat les modificacions i l'estat de ruïna total, l'església conserva part del paviment d'opus spicatum. Nosaltres no ens va ser possible apreciar-ho a causa de la feréstega vegetació.

Després la història del monestir queda difuminada pel pas dels segles.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada