SANT ANTONI DE COLLDARNAT. LA VANSA I FÒRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Continuem en la nostra dèria de trobar llogarets isolats, esglésies antigues i perdudes entremig de les muntanyes i els boscos. Aquestes troballes comporta, molts cops, veure moltes runes oblidades on les persones han deixat de viure fa alguns anys.

Aquest va ser un dia d’aquests d’anar mig perduts o mig trobats, vam deixar les ribes enclotades del riu de La Vansa amb una gebrada de gra gruixut. No podia ser d’altra forma quan el termòmetre del cotxe passant per la carretera marcava -5º. Tot un espectacle d’enfarinada blancor enquadrada pel verd dels arbres de l’estatge superior. Seguíem la carretera ben asfaltada (d’abans la recordava com pista), regirada com no podia ser d’altra manera a una via que segueix les vessants de les muntanyes, estreta i enlairada que ens porta fins dalt del Coll d’Arnat.

Coll d’Arnat ( 1243 m. alt) és el punt de trobada dels municipis de la vall de La Vansa i Fórnols i dels de Ribera d’Urgellet. Aleshores la panoràmica des del socoster als dos empits del coll va ampliar-se i ens va engrandir l’ànima. A un costat Ribera d’Urgellet amb el Pirineu davant nostre i a sota la vall del Segre. Per l’altre cantó la vall de La Vansa, les muntanyes de la serra del Cadí i Port del Comte. Llàstima que aquest any, malgrat l’estació hivernal i la gelor a les fondalades, no és abundosa la neu dalt dels cims. Petites clapes blanques i molt color de terra i de rocam.

Dos indicadors ens senyalaren el camí a Colldarnat i impulsats per la curiositat van seguir-lo fins a trobar les runes d’un grup de cases. La curiositat és un impel·lent per la raça humana, sense curiositat la majoria dels descobriments no haguessin estat possibles. La primera construcció ens va cridar l’atenció pel l’arc de la porta i la grandària de les seves enrunades instal·lacions. Durant el recorregut havíem trobat altres parets dempeus i però sense teulades.

QUAN L’ESGLÉSIA PASSA A SER UN ESTABLE. 

L’esglesiola de Sant Antoni, pura i simplement una capella per l’ús dels habitants del llogaret. Les parets tenen un gruix de 70 o 75 cm. L’edificació rectangular és d’uns aprox. 8 m. d’amplada per uns 11 m. de fons. Sostre de volta de canó i un ull de bou en la paret de l’entrada. La coberta és de teules. Damunt de la porta un senzill campanar d’espadanya, sense campana, malgrat tot havia de ser força petita. El modest portal sense cap forma que pugui atribuir-se a època determinada i sense porta de tancament.

Un altar és en bones condicions, de pedra blanca i la paret i la fornícula del Sant pintats en blanc, grog i ocre. Un armari rebaixat a la mateixa paret a l’esquerra de l’altar. El terra és de lloses protegit per una catifa d’excrements animals secs i desfets del diferent bestiar que s’hi ha albergat. Un xiuxiueig  a cau d’orella em preguntà a quin dels sants Antoni estaria advocada l’ermita, veien l’estat de sa casa i a qui dóna protecció contestaria a l’amant dels animals.

Josep Sansalvador de l’Arxiu Gavin ens amplia les dades i ens diu: la capella està sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, l'any 1979, quant la va fotografiar Josep Mª Gavín, ja estava sense culte i l'any 1996 quant la vaig fotografiar jo continuava amb el mateix destí, era oberta, buida per dins, però encara amb el sostre sencer. A tocar del Coll, hi ha les restes d'un dolmen força bonic, origen del lloc, intueixo que el topònim d'Arnat pot derivar de Coll d'Arques i que el lloc es va cristianitzar posteriorment amb la construcció de la capella.

Més avall hi ha una casa que podria servir d’aixopluc en cas de molta necessitat. Té un corral a la part inferior i algú ha posat un tros de fusta com a palanca per poder entrar. Matalassos trencats, llençats i caragolats en la cambra visible. Ampolles de vi i brandi tirades per terra. Molta necessitat d’aixopluc faria falta per acollir-se en aquestes parets.

I davant una paret de roca com un mirador per veure la vessant de muntanya que baixa fins la vall del riu de La Vansa.

Si les pedres parlessin ens explicarien moltes vivències de sofriments, de males collites i d’una vida força esforçada i dura dalt d’aquests cims. Segurament buscant una vida més agradable van fugir d’aquest poble oblidat com d’altres llogarets isolats.         

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.