TERRES DE L’ALT URGELL.
En la nostra petita estada a
terres de Castellbó el primer que va cridar la nostra atenció va ser l’ermita
situada a l’entrada del poble a l’altre cantó de la carretera, davant del nou cementiri
del poble.
L’ermita.
És sota l’advocació
de la Mare de Déu del Remei, malgrat el
descuit, la seva entrada i els voltants que estan envaïts per l’herba
que no permet ni esbrinar on poses els
peus, hem volgut escriure i fotografiar-la.
L’absis orientat a llevant, es quadrat a l’exterior i trapezoïdal a l’interior. És més estret i baix que el cos de la nau i també està cobert amb un vessant enllosat.
Ä porta d’entrada es troba al
frontis occidental. Té una llinda de fusta i junt amb l’ull de bou circular que
la corona són les dues úniques obertures del temple,
Remata la façana un campanar
d’espadanya d’un sol ull.
L’aparell és rústec de pedres
unides amb fang.
El Pont.
Uneix el nucli del poble i el
raval, situat a l’altra riba del riu de Castellbó, afluent del Segre.
És un arc molt gran tot de
pedra i reforçat amb ciment. Antany Castellbó era el lloc de pas obligat dels
antics camins que relligaven la Seu d’Urgell amb el Pallars Sobirà.
Mereix la pena esmentar la
resposta de les Valls de Castellbó al qüestionari de Francisco de Zamora,
buròcrata, escriptor i viatger que en 1788 va demanar dades del pont i va ser
respost en els termes següents:
“Ay (...) un puente de un
arco. largo 22 varas 6 palmos, ancho 1 vara, alto 7 varas Y por el pasa el
camino real. No està bien conservado, no se sabe la antiguedad ni el Arquitecto
que le hizo ni quien mandó hacerla.
Segurament en temps dels
Castellbó aquest pont, millor dit un antic pont, ja unia les dues ribes del
riu.
Tant l’església com el pont
estan declarats com Bé Cultural d’Interès Local.
Un de tants racons del nostre
país que són mereixedors de visitar.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada