A la caminada de Gaià
d’enguany com a punt per esmorzar teníem l’església de Sant Esteve de Vila-Ramó
i una cop el nostre cos va refer-se de l’esforç físic mitjançant la ingesta
d’un agradable entrepà visitarem l’edifici, inclòs el seu interior.
Gaià és un municipi del Bages,
al sector muntanyós septentrional de la comarca (contraforts meridionals de la
serra de Pinós), al límit amb el Berguedà, estès a l’esquerra del Llobregat
(límit occidental del terme).
La seva població segons dades del 2009 és de 171 habitants i
té una extensió territorial de 39 km2.
Els municipis berguedans de
Puig-reig i Santa Maria de Merlès l’envolten d’W a E. Al S limita amb els
municipis bagencs d’Avinyó, Sallent, Balsareny i Navàs. El territori, molt
desigual, té altituds que oscil·len entre els 722 m del flanc llevantí i els
350 m a l’angle SW, per on s’escola el Llobregat, amb diversos turons que
s’eleven per damunt dels 500 m. El municipi és drenat pel Llobregat, que forma
el límit occidental amb Navàs i Puig-reig, i les rieres afluents de Merlès,
Cornet i Gaià; l’últim tros de la riera de Merlès, fins a la confluència
amb el Llobregat, és frontera entre els municipis de Gaià i Santa
Maria de Merlès.
El municipi, a més del poble
de Gaià, cap administratiu, comprèn el raval de la Galera o de Gramolar i
el veïnat del Pla del Forn, situat a prop de Gaià.
Hi ha també un nombre
important de caseries i masos esparsos arreu, com ara el de Vilagaià, el de Comadons,
Matamala i la Plana de Matamala, el de Vila-ramó i la Vall de Vila-ramó.
Segons el diccionari
Alcover-Moll el significat etimològic pot ser: derivat en -anus del
nom propi llatí Gaius (cf.
Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 29) o del nom personal llatí Galliānu (Misc. Fabra
113). Cal deixar anar la idea de relacionar Gaià amb una forma llatina
*aquacŭlu, derivada de aqua, com
proposava Montoliu (BDC, x, 19). He trobat altres significats però aquest és el
més detallat.
La comencem a trobar
documentada el segle IX amb el nom de Monesteriol o petit monestir.
Coneguda també amb el nom de
Sant Esteve del Serradet. Sota el turó hi ha el cementiri d’aquesta església.
Abans era parròquia, però amb el pas del temps ha esdevingut capella rural.
L'església de St. Esteve de la
Vall de Vila-ramó és una construcció romànica del segle XII molt modificada.
Actualment l’església encara
conserva una part de la romànica dins els murs de l’actual capella. Durant el
segle XVIII s’hi van fer diverses modificacions, la més important va ser la
supressió de l’absis.
Actualment adossada a la
rectoria formant una edificació amb nombrosos espais i capelles interiors.
Al mur frontal és on es veu
més clar el romànic, on s’hi veuen els vestigis del campanar d’espadanya i
també una finestra tapada on a sobre hi ha un rosetó modern. A dit mur hi ha
una porta amb l’arquivolta.
Actualment enlloc del campanar
d’espadanya hi ha un campanar de torre quadrada.
La porta amb ferramenta romànica
d'aquesta església es guarda a la casa de la Vall de Vila-Ramó, a causa del seu
lamentable estat de conservació.
Abans d’arribar a l’església
vam passar per un pujol proper on un cartell ens informava que en aquell lloc
havia estat el mas Canadell que va ser desmuntat pedra a pedra, numerades
cadascuna i tornat a muntar en un altre lloc, com a senyal de la seva
existència només resta la boca de la cisterna.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada