En la sortida d’Amics del
Romànic del Berguedà visitàvem en aquesta ocasió l’església de Sant Pere i Sant
Pau d’Esterri de Cardós en la comarca del Pallars Sobirà. A més de conèixer les
construccions del nostre romànic català ens portava a aquesta església la
autoria de les seves pintures, que entronquen en les de la nostra església de
referència Sant Quirze de Pedret. Al mateix temps el nom de la nostra joia
berguedana serveix per anomenar al seu mestre-pintor, el Mestre de Pedret.
El poble d’Esterri de Cardós (75
h. el 2012) és situat a 1 212 m d’altitud, enlairat al centre del terme a la
dreta del torrent d’Esterri. Les cases s’agrupen prop de la petita església
parroquial de Sant Pau i Sant Pere.
Cercant l’etimologia de la
paraula Esterri que és repeteix diverses poblacions dels Pallars el diccionari
Alcover-Moll ens diu: pre-romana, segurament èuscara. Montoliu Noms fluv. 7,
diu que potser Esterri era antigament el nom del riu Noguera Pallaresa,
com sembla deduir-se d'un doc. a. 884 en què consta un «fluvium Sterriam» i
d'un altre doc. a. 880 que parla del «fluvium Sterria»; però hi ha certes
dubtes no sigui d’una altra localització de la província de Girona.
Els nuclis que componen el
municipi formaren part, com els de la resta de la
Vall de Cardós, del comtat de Pallars, i a la fi del segle XV
passaren als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que en
mantingueren la jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.
En aquest ampli sector de la
vall a l’esquerra de la Noguera de Cardós, hi ha a més del poble
d’Esterri de Cardós, cap del municipi, els d’Arròs de Cardós i de Ginestarre.
Al petit sector de la dreta és situada la caseria de Benante.
L'església està documentada,
tot i que no gaires vegades, des del 1146, però per l'aparell i les
característiques sobretot de l'absis es pot assegurar que és anterior a aquest
esment.
En inscripcions a les pedres
de la mateixa església es llegeixen les dates de les modificacions d'època
moderna: 1638, 1720 i 1726, i fins i tot el nom d'un dels rectors que hi
intervingueren: Jaume Leset.
És una petita església d'una
sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular lleugerament descentrat amb
les característiques arcades cegues agrupades en grups entre lesenes (3-5-3 és
la disposició dels tres grups d'arcuacions), dins de la tradició del romànic
llombard.
La nau és molt llarga, més del
que és habitual, i està coberta amb una volta de canó, tot i que la gruixària
dels murs fa pensar que originalment era coberta amb fusta.
La porta principal és a la
façana de migdia, però al mur de ponent es pot apreciar, tapiada, una altra
porta, possiblement de l'obra original. L’accés al temple és realitza
mitjançant una petita escalinata en la façana sud que accedeix a la porta sota
un porxo de fusta.
A l'extrem sud-occidental, s'aixeca
un campanar de base quadrada d’uns 10 m d’alçada i rematat amb una coberta
piramidal, possiblement era una antiga torre de defensa.
A la part de llevant de la
nau, formant creuer, hi foren afegides dues capelles; en l'actualitat la nord
és desapareguda, i la sud, reconvertida en sagristia.
El paviment de còdols pertany
a la construcció original.
Aquesta església, malgrat les
seus dimensions, força reduïdes, tenia un interessant grup de pintures murals,
els originals de les quals són actualment en el Museu Nacional d'Art de
Catalunya, a més d'un frontal d'altar.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada